No em sembla pas malament que la presidenta Hermeline Malherbe organitzi el debat públic Imagine les Pyrénées-Orientales per tal de construir el futur immediat del departament, més que res perquè, malgrat que a l’Elisi, a Matignon i en d’altres instàncies territorials menors sovint se n’oblidin, en una democràcia, els elegits no són res més que els encarregats d’executar la voluntat popular; ara bé, com que els Pyrénées-Orientales no vull pas imaginar-me’ls sinó, més aviat, esborrar-los del mapa de Catalunya, i, a més, no estic pas segur que en el debat de la presidenta Malherbe s’hi admetin propostes escrites en català, m’estimo més expressar ací els meus suggeriments per imaginar el futur de la Catalunya Nord.

Celebro que, per fi, les altes instàncies parisenques hagin desbloquejat el projecte, presentat el 2016, de creació de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC); ara només espero que, a la seva seu de la Universitat de Perpinyà, l’OPLC entri en funcionament com més aviat sigui possible i si s’hi incrementa l’aportació inicial de 100.000€, encara millor.

Falta també que les autoritats competents es decideixin, d’una vegada, a crear prou places d’ensenyament bilingüe a les escoles per assegurar que totes les famílies que vulguin ensenyament en català per als seus fills, puguin tenir-ne. Igualment, m’agradaria que les autoritats departamentals assumissin un veritable compromís amb la recuperació i normalització del català, fins fer-lo més present en la vida social catalana; me’n faig càrrec, però, que França no demanarà mai disculpes per la seva acció contra l’ús del català, iniciada amb el decret de prohibició de Lluís XIV el 2 d’abril de 1700 i continuada pels successius règims polítics francesos, monàrquics, republicans o bonapartistes. D’altra banda, aprofito per demanar a tothom que faci l’esforç de parlar en català als seus fills i als joves del seu entorn; ja sé que, ací, els elegits i les instàncies polítiques no hi tenen res a veure, però la Catalunya Nord la fem —o la desfem— entre tots.

Mentre la integració a la República Catalana no sigui possible, m’agradaria també que la Catalunya Nord formés una regió administrativa dins de França, separant-se, doncs, de l’esguerro territorial anomenat Occitanie, i si d’aquesta regió catalana amb capital a Perpinyà se n’ha de dir Pays Catalan, què hi farem, mentre estiguem dins de l’Hexàgon sempre ens tocarà haver d’adaptar-nos-hi.

Naturalment, no pot ser pas de cap manera que la pròxima, si a París no canvien d’opinió que tot pot ser, desaparició dels departaments converteixi la Catalunya Nord en un conjunt de municipis indefensos davant del centralisme nacional de París i del centralisme regional de Tolosa.

Demanar la construcció d’equipaments i infraestructures, sobretot a les zones rurals, està molt bé, però sense perdre mai de vista que França es divideix en dues grans unitats —París i el desert francès— i que la Catalunya Nord està situada a la perifèria no ja de França sinó del desert francès; a l’hora, doncs, de plantejar peticions, del tot legítimes, en molts casos ens trobarem que els elegits locals no hi tenen competències ni disposen de pressupostos mentre que a París això dels Pyrénées-Orientales els cau molt lluny i a Tolosa prou feina tenen administrant els quatre calés que els arriben, precisament, de París; així doncs, mentre la República que mani sigui la francesa, ser català implicarà, d’una manera inevitable, ser ciutadà de segona o de tercera categoria, sobretot per als que visquin fora de Perpinyà.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com