La veritat, si Jean Castex, segons diuen possible nou president del consell de la SNCF, és realment un homed’alta funció pública que forma part de l’Estat —francès— profund i, doncs, vinculat a les xarxes dels que hi remenen les cireres, llavors és obvi que ser alcalde de Prada, president de la Comunitat de municipis del Conflent i conseller departamental dels Pyrénées-Orientales no li deu aportar cap mena de satisfacció ni hi deu trobar cap al·licient perquè els seus horitzons personals són, com no podria ser de cap altra manera, a París, on ja ocupa el càrrec de president de l’Agència Nacional d’Esports (ANS) que no és tan com el de ministre de l’interior però que no està pas malament del tot; a la Catalunya Nord, doncs, només deu estar-s’hi per esperar que li arribin de nou oportunitats a París; al capdavall, què és la Tet comparada amb el Sena?

La vista del Canigó és molt bonica però, evidentment, l’Elisi i Matignon no són pas a Prada.

Que Jean Castex assoleixi els objectius que s’hagi pogut marcar en la seva vida em sembla molt bé, només que si a França necessiten algú que gestioni la companyia ferroviària pública o que, el 2024, faci guanyar medalles als atletes francesos als jocs olímpics de París, a Prada, tot i que es tracti d’una població tan insignificant que únicament arriba a ser una sotsprefectura del departament més pobre i endarrerit de tot l’Hexàgon, necessiten un alcalde que estigui pendent dels problemes de la vila i no pas de si li arriba una trucada o un correu de París; per això, espero que si Castex aconsegueix arribar a tocar poder a l’únic lloc de França on n’hi ha de debò, deixi immediatament els seus càrrecs a la Catalunya Nord; al capdavall, per algú que es mou als cercles selectes de París, les coses que puguin passar a Prada o al Conflent són foteses en les quals no deu valer la pena perdre-hi gaire temps; primer que tot és l’Estat, una mena d’ens superior a qui cal servir lleialment i amb abnegació. De l’incendi de la catedral de Notre-Dame de París se n’ha assabentat el món sencer, mentre que, fora del Conflent, no ho deu saber gairebé ningú que a Prada s’ha reformat el campanar de l’església, on, segons diuen, hi ha el retaule barroc més gran de França; allà a París, al seu despatx de president de la SNCF, se’n recordaria Castex de tornar a fer funcionar la línia Perpinyà-Vilafranca de Conflent, i de fer, doncs, que a l’estació de Prada de nou hi entrin i hi surtin trens o de mantenir la línia de mercaderies Perpinyà-Rungis; no m’atreveixo pas a fer-me il·lusions, i del Tren Groc, millor ni tan sols parlar-ne.

Jean Castex és, doncs, una mostra d’allò que ofereix França als llocs que tenen la desgràcia de formar part del “desert francès”: gestors eficaços i competents però completament desarrelats del territori on actuen perquè al cap només hi tenen París; naturalment, tots els ciutadans francesos són iguals però els de l’Île-de-France són més iguals que els altres.

I això no canviarà mai perquè aquesta és la base sobre la qual es va edificar França; en realitat, l’única cosa que es va aconseguir amb el cèlebre 14 de juliol va ser que la seu del poder franco-francès es traslladés de Versalles a París.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com