
Per: Redacció


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

La veritat, si Jean Castex, segons diuen possible nou president del consell de la SNCF, és realment un homed’alta funció pública que forma part de l’Estat —francès— profund i, doncs, vinculat a les xarxes dels que hi remenen les cireres, llavors és obvi que ser alcalde de Prada, president de la Comunitat de municipis del Conflent i conseller departamental dels Pyrénées-Orientales no li deu aportar cap mena de satisfacció ni hi deu trobar cap al·licient perquè els seus horitzons personals són, com no podria ser de cap altra manera, a París, on ja ocupa el càrrec de president de l’Agència Nacional d’Esports (ANS) que no és tan com el de ministre de l’interior però que no està pas malament del tot; a la Catalunya Nord, doncs, només deu estar-s’hi per esperar que li arribin de nou oportunitats a París; al capdavall, què és la Tet comparada amb el Sena?
La vista del Canigó és molt bonica però, evidentment, l’Elisi i Matignon no són pas a Prada.
Que Jean Castex assoleixi els objectius que s’hagi pogut marcar en la seva vida em sembla molt bé, només que si a França necessiten algú que gestioni la companyia ferroviària pública o que, el 2024, faci guanyar medalles als atletes francesos als jocs olímpics de París, a Prada, tot i que es tracti d’una població tan insignificant que únicament arriba a ser una sotsprefectura del departament més pobre i endarrerit de tot l’Hexàgon, necessiten un alcalde que estigui pendent dels problemes de la vila i no pas de si li arriba una trucada o un correu de París; per això, espero que si Castex aconsegueix arribar a tocar poder a l’únic lloc de França on n’hi ha de debò, deixi immediatament els seus càrrecs a la Catalunya Nord; al capdavall, per algú que es mou als cercles selectes de París, les coses que puguin passar a Prada o al Conflent són foteses en les quals no deu valer la pena perdre-hi gaire temps; primer que tot és l’Estat, una mena d’ens superior a qui cal servir lleialment i amb abnegació. De l’incendi de la catedral de Notre-Dame de París se n’ha assabentat el món sencer, mentre que, fora del Conflent, no ho deu saber gairebé ningú que a Prada s’ha reformat el campanar de l’església, on, segons diuen, hi ha el retaule barroc més gran de França; allà a París, al seu despatx de president de la SNCF, se’n recordaria Castex de tornar a fer funcionar la línia Perpinyà-Vilafranca de Conflent, i de fer, doncs, que a l’estació de Prada de nou hi entrin i hi surtin trens o de mantenir la línia de mercaderies Perpinyà-Rungis; no m’atreveixo pas a fer-me il·lusions, i del Tren Groc, millor ni tan sols parlar-ne.
Jean Castex és, doncs, una mostra d’allò que ofereix França als llocs que tenen la desgràcia de formar part del “desert francès”: gestors eficaços i competents però completament desarrelats del territori on actuen perquè al cap només hi tenen París; naturalment, tots els ciutadans francesos són iguals però els de l’Île-de-France són més iguals que els altres.
I això no canviarà mai perquè aquesta és la base sobre la qual es va edificar França; en realitat, l’única cosa que es va aconseguir amb el cèlebre 14 de juliol va ser que la seu del poder franco-francès es traslladés de Versalles a París.
Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com
Comentaris
Els subscriptors de VilaWeb poden comentar aquesta notícia, o bé llegir els comentaris que hi han fet els altres subscriptors i debatre-la amb ells , clicant ací.
Si encara no sou subscriptors, us en podeu fer clicant ací.
S'ha afegit la noticia a Favorits