Segons declaracions de Júlia Taurinyà, presidenta de la delegació perpinyanesa del Consell de la República —la república tricolor de la Marianne no, l’altra—, “la solidaritat amb els presos i exiliats ha pujat i el suport des de molts àmbits és molt fort” mentre que Romain Grau, candidat a l’alcaldia de Perpinyà en les properes eleccions municipals, es declara emocionat perquè coneix alguns dels presos i exiliats, afirma que no es pot resoldre un problema polític amb la presó —una idea que al món civilitzat es considera una obvietat de sentit comú— però, també, que “Perpinyà no pot importar un problema espinós, del qual tampoc no pot exportar cap solució” perquè, lògicament, una ciutat francesa no hi té res a dir en una qüestió espanyola, o sigui que de ser “actors de la futura República catalana”, tal com Júlia Taurinyà afirma que hi ha voluntat a la Catalunya Nord, res de res; això sí, Grau va examinant els esdeveniments de Barcelona amb molta atenció, sobretot perquè deu ser prou intel·ligent per comprendre que, a Perpinyà, les coses canviaran —i molt— el dia que a l’altra banda del Pertús i de la Guingueta d’Ix ja no hi hagi Espanya.

Grau pretén aconseguir el govern de l’ajuntament de Perpinyà argumentant que els seus vincles amb Paris —com sabem, l’únic centre de poder a França— són el principal mitjà de què disposa per enfrontar-se als grans problemes “del territori”, una noció vaga i imprecisa que no queda gens clar a què deu referir-se; per tant, si a París s’esdevingués un canvi polític profund, llavors Grau es quedaria sense possibilitat de fer res a Perpinyà perquè hauria perdut tots els contactes amb la metròpoli; en suma, l’aspirant a alcalde de Perpinyà no ens ofereix res més que la versió nord-catalana del peix al cove, només que en el sistema francès no hi ha ni peix ni cove perquè, per molts contactes que tingui Grau a París, la Catalunya Nord està situada a la perifèria no ja de França sinó del desert francès; en conseqüència, els nord-catalans són ciutadans de tercera categoria perquè tots els francesos són iguals però els parisencs són més iguals que els altres.

No sembla gaire raonable, doncs, creure’s que a l’Elisi o a Matignon es converteixi en una prioritat màxima fer content l’alcalde de Perpinyà per més que pugui ser Romain Grau. El conseller Toni Comín va destacar el “lideratge molt viu” a Catalunya Nord i la seva aportació imprescindible al moviment independentista com també va agrair el suport logístic al Principat, per exemple, en el tall de l’autopista a la Jonquera i el Pertús; “Esperem que amb aquest peu a Catalunya del Nord el Consell per la República tingui possibilitat d’acció política”, va declarar. Naturalment, el dia que es van portar les urnes del referèndum a Elna, Romain Grau deuria estar molt enfeinat a París i també hem de comprendre que els seus múltiples compromisos a la capital francesa no li deixin temps per fer una escapada a Waterloo, on Júlia Taurinyà va signar un protocol de col·laboració amb la institució encapçalada pel president Carles Puigdemont; d’altra banda, per a qualsevol persona amb mentalitat francesa, Waterloo és un nom amb unes òbvies connotacions negatives. Grau proposa tot un paquet de mesures que pretén adoptar durant els seus primers cent dies com a alcalde de Perpinyà; no estan malament, però no n’hi ha cap de referida a la creació de places d’ensenyament en català a l’escola pública ni cap voluntat d’evitar que la Catalunya Nord quedi diluïda en el magma de la regió administrativa de Tolosa si es duu a terme la desaparició dels departaments, prevista per a l’any que ve; lògicament, el compromís de Júlia Taurinyà i de la delegació del Consell de la República amb la recuperació del català està fora de dubte.

Romain Grau i Júlia Taurinyà representen, doncs, dues vies oposades per enfrontar-se als reptes de la Catalunya Nord.

La de Grau és la que s’ha seguit d’ençà del Tractat dels Pirineus i els seus resultats a la vista estan; potser sí que la seva gestió al capdavant de l’ajuntament de Perpinyà serà millor que la de Jean-Marc Pujol i, evidentment, les coses sempre anirien pitjor si el nou alcalde fou Louis Alliot, però d’ací no passarà pas, mentre que si volem que les coses canviïn de debò, el camí ens l’assenyala no sols Júlia Taurinyà sinó tots els armilles grogues nord-catalans que van sumar-se al tall de l’autopista entre el Pertús i la Jonquera.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com