Per a dijous de la setmana passada, hi havia anunciada a Ribesaltes una xerrada, a càrrec del jurista Robert Casanovas i de l’historiador Joan Villanove, sobre quin estatut havia de tenir, en l’Europa dels propers anys, la Catalunya Nord, un territori, com sabem, afectat per una baixa inversió pública i un índex d’atur molt alt.

Malauradament, en l’Europa de demà continuarà havent-hi la França d’avui i de sempre, entossudida a mostrar-se com l’exemple més clar de centralisme polític i administratiu a ultrança, gens disposada, doncs, a acceptar, tal com ho ha manifestat el president Macron, ni el reconeixement de l’existència d’un poble cors ni la cooficialitat de la llengua corsa, per més que aquesta petició vingui avalada per la victòria electoral dels partits autonomistes i independentistes de Còrsega. Que el centralisme franco-francès, iniciat en temps de la Monarquia i radicalitzat a partir de la Revolució, presenti clares disfuncionalitats no hi fa res; Europa i el món poden canviar, però França, no, de cap manera; des del principi dels temps, tot el territori situat més enllà del terme municipal de París ha estat perifèria i així ha de continuar sent pels segles dels segles malgrat que els qui hi resideixen hagin de pagar igualment impostos, i qui es trobi en la situació, tal com passa a la Catalunya Nord, de ser perifèria fins i tot dins de la perifèria francesa que s’aguanti o, si no, que se’n vagi a viure a París, que, per això, és la Ciutat de la Llum. Si França veiés com un problema la contraposició entre París i el desert francès, ja faria temps que els seus responsables polítics haguessin posat fil a l’agulla per resoldre aquest greu desequilibri territorial. Aneu a Jean Castex a preguntar-li què és més important si els jocs olímpics de París o les infraestructures de Prada.

No discuteixo pas que, en teoria, l’article 72 de la Constitució pugui obrir unes perspectives molt favorables a establir una autonomia catalana, però, a la pràctica, la resposta donada per les altes autoritats franceses als nacionalistes corsos ens ha de proporcionar la pauta a seguir; suposant, doncs, que, segurament, deu ser molt suposar, que París es decidís mai concedir un govern regional a la Catalunya Nord, de cooficialitat del català o de reconeixement de l’existència d’un poble català, ni parlar-ne, i sobre establir un sistema fiscal pensat en les necessitats de la societat catalana, millor no fer-se gaires il·lusions, més que res perquè si es fan volar coloms, llavors, el retorn a la realitat pot resultar força traumàtic. I què passaria si, en resposta a la persistent negativa francesa a acceptar les seves demandes autonomistes, Còrsega optés per emprendre un procés independentista pacífic, democràtic i europeista? Doncs l’aprovació que tots els polítics francesos, començant per Manuel Valls, han donat a l’actuació d’Espanya a Catalunya parla per si sola, o és que França no va anar a la guerra per conservar el domini sobre Indoxina?

En conseqüència, la solució de tot plegat no en pot ser cap d’altra que esperar que la instauració i consolidació de la República Catalana demostri l’existència d’alternatives reals no sols a Espanya i França, sinó també a l’Europa que els dóna suport. Tant de bo la independència de Catalunya engegués un efecte en cadena semblant al que, ara fa seixanta anys, va ser la descolonització de l’Àfrica.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.