Una cosa que sobtava força a la historiadora barcelonina Eva Serra (1942-2018), coneguda tant per les seves importants aportacions a l’estudi de la Catalunya de l’Edat Moderna (segles xvi-xviii) com pel seu ferm compromís independentista, és que, avui dia, al Principat, la majoria de la gent vegi Perpinyà com una ciutat més del sud de França, igual com Carcassona, Narbona, Montpeller o Tolosa, malgrat que, a les èpoques medieval i moderna, havia arribat a ser la segona ciutat en importància de Catalunya; vaja, que si en les negociacions del Tractat dels Pirineus (1659), la Seu d’Urgell, Puigcerdà, Roses i Cadaqués haguessin quedat també a la banda francesa, tal com aleshores hauria estat del tot possible que passés, avui dia, aquestes poblacions catalanes estarien esborrades del mapa de Catalunya, tal com ho estan Prada, Ceret, Sallagosa o Cotlliure.

La reivindicació que, tal com el seu nom mateix ho indica, la Catalunya Nord forma part de Catalunya, cal plantejar-la, doncs, no pas davant França, que, en podem estar segurs, no ha deixat mai de tenir-ho present, sinó del Principat, que és allà on una noció tan simple com aquesta sembla estar completament oblidada, fins i tot en medis independentistes. Per això, proposo convocar una manifestació a Perpinyà però davant no pas de la Prefectura ni del Consell Departamental sinó de la Casa de la Generalitat per exigir que els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) donin a les informacions sobre la Catalunya Nord el mateix tracte que donen a les del Principat, és a dir, de la resta de Catalunya. No pot ser que al Principat no sàpiga pràcticament ningú qui és Martin Fourcade, o que en parlar de les fortes pluges del darrer cap de setmana, TV3 i Catalunya Ràdio informin sobre Platja d’Aro però no pas sobre Argelers de la Marenda, on, com tothom sap, d’aigua n’hi va caure força; casos de capellans pederastes a Catalunya: el rector de Vilobí d’Onyar, el rector de Constantí, un monjo de l’abadia de Montserrat, però no he sentit parlar mai a cap mitjà del Principat sobre el mossèn Viagra de Canet; evidentment, al Sud, d’episodis de violència masclista, es parla dels del Principat i dels de la resta d’Espanya, però no pas dels de la Catalunya Nord. D’altra banda, com és que a TV3, si surt algú parlant en francès el subtitulen o, fins i tot, tradueixen, mentre que no fan igual amb una persona que parli en castellà; jo diria que hi ha bastants catalans que saben el francès però no pas el castellà. Si cal informar sobre els escriptors del Principat que escriuen en castellà, per què no s’ha de fer igual amb els escriptors de la Catalunya Nord que escriuen en francès; a Barcelona, hi podeu pujar de peus, no hi deu d’haver pràcticament ningú que sàpiga qui és Dominique Bona; de fet, ja ve just que sàpiguen qui són Joan Daniel Bezsonoff i Joan Lluís Lluís. El barri de la Mina a Sant Adrià de Besòs és una zona amb una forta problemàtica social, exactament igual com passa al barri de Sant Jaume de Perpinyà. Existeix a Catalunya el risc que hi arreli l’extrema dreta racista i xenòfoba?

Potser ací seria interessant parlar dels resultats electorals que obté el Rassemblement national de Marine Le-Pen a la Catalunya Nord i de les possibilitats que té Louis Alliot en les properes eleccions municipals de Perpinyà, com també assenyalar les similituds existents entre els programes polítics de Louis Alliot i de Xavier Garcia Albiol.

Com podeu veure, la taula de reivindicacions a presentar davant de la Casa de la Generalitat a Perpinyà es pot allargar fins pràcticament l’infinit, però després de la implicació de molts nord-catalans en el procés independentista del Sud, la Catalunya Nord està en el seu dret a passar factura; a veure si així, els que sostenen que cal eixamplar la base de l’independentisme fent concessions al castellà per així atreure’s la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, igual arriben a la conclusió que fent concessions al francès també es pot estendre l’independentisme a la Catalunya Nord.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com