Assistim des de fa molt de temps a la degeneració del moviment socialista. Els socialistes històrics no són ni tan sols reformistes, sinó liberals… Des de la fi de la Unió Soviètica, els comunistes continuen el seu llarg descens als inferns… La nebulosa esquerrana s’és enfonsat en el sectarisme i la marginació… Pel seu costat, els electors desemparats es refugien en l’abstenció quan no uneixen els moviments populistes.

Una explicació simple pot ser avançada a propòsit d’aquest desinterès general en contra de les organitzacions de l’esquerra tradicional: aquestes es revelen incapaces de proposar projectes seriosos als seus electors. Posen endavant de les reivindicacions neomarxistes. No tenen cap compte de les aspiracions reals dels treballadors. Cap més drets, sinò obligacions! Incapaços de poder satisfer aspiracions legítimes, imposen d’ara endavant un nou ordre moral, un ordre moral «progressista»! No cal ser sorprès del resultat.

Dues observacions generals permeten comprendre millor la situació actual:

1°) Les lluites polítiques apareixen com el resultat de diversos factors ben diferents. Reaccionen uns sobre els altres i prenen més o menys importància segons el context. A la seva obra Introduction à la politique (1964), Maurice Duverger en proposava un quadre de conjunt. Distingia els factors biològics; psicològics; demogràfics; geogràfics; socioeconòmics i culturals.

2°) Tot el que existeix evoluciona cap al seu contrari. Aquest principi figura en els escrits filosòfics grecs i en certes religions tradicionals. En l’època moderna, ha estat reprès per la teoria del materialisme dialèctic que considera que les coses canvien perquè contenen en elles mateixes la contradicció. Per als marxistes ortodoxos, la contradicció principal oposa el proletariat al capitalisme, el que no exclogui l’existència de contradiccions secundàries. Només es pot comprovar que la involució general del moviment obrer constitueix una il·lustració deplorable d’aquest principi.

Contràriament a una idea rebuda, la ideologia comunista no ha desaparegut amb l’esfondrament de l’URSS al final dels anys 80. S’ha transformat simplement en Occident. La modificació essencial consisteix en el fet que l’objectiu essencial ja no és la defensa dels treballadors en general, sinó les de «minories oprimides»: les dones, les minories sexuals, culturals, religioses…

A propòsit d’això, no és sense interès referir-se al llibre de Nicolás Márquez i d’Agustín Laje, publicat per les edicions Libre-Grupo Unión, Buenos Aires (2016), El libro negro de la nueva izquierda. Ideología de género o subversión cultural. Les tesis desenvolupades en aquesta obra han estat abundantment criticades a l’Argentina i en altres llocs.

Els corrents neomarxistes tenen això de comú de reprendre la dicotomia clàssica proletariat – burgesia per aplicar-lo mecànicament a tot un conjunt de relacions socials assignant peremptòriament als uns un paper de víctimes als altres el d’opressors.

La guia de lectura de la realitat llavors proposada és una barreja de diversos ingredients presents en proporcions diferents segons els «teòrics»: igualitarisme forassenyat (heretat del jacobinisme); cosmopolitisme sense-frontieriste; suprematisme matriarcal; laïcitat selectiva i «marxisme» mal digerit.

Aquesta barreja ideològica presenta l’avantatge d’evitar reflexionar a la legitimitat d’aquestes posicions. Va de si que són justes essencialment. Els crítics són enemics del poble. Aquest tipus d’actitud infantil i extremista condeix necessàriament al fracàs, però no és la qüestió!

Quines conseqüències? La contradicció principal proletariat – capitalisme s’és trobat relegada en el segon pla en benefici de contradiccions derivades. Millorar les condicions generals de les categories populars no és més l’objectiu principal de les lluites polítiques i socials.

Inconscientment o no, els partidaris del neomarxisme són idiotes útils del mundialisme i aliats objectius del neoliberalisme que tanmateix afirmen vehement combatre. No és una mala cosa retornar en ús aquesta fórmula passada de moda dels «aliats objectius», ja que correspon perfectament a la realitat. Sota una fraseologia esquerrana, els neomarxistes defensen en fet els interessos de les elits mundialistes.

El neomarxisme constitueix una tragèdia dels països occidentals en general i de Catalunya en particular. La nostra joventut, la nostra societat es banya en un clima tèrbol i angelical de multiculturalisme, de neomarxisme i de feminisme pervertit. Rars són els que s’oposen frontalment a aquesta situació. Hi ha en això una simple raó: apartant els factors de lluites polítiques fonamentals, el neomarxisme proposa una visió del món idíl·lica i tranquil·lit-zadora. No hi ha altre mitjà per combatre’l més que de negar-se a sotmetre’s a les idees de moda. Fer concessions als que els propaguen, és perdre immediatament la batalla. Convé no oblidar mai els factors principals de conflictes polítics: la qüestió social i l’opressió ètnica. El catalanisme sol pot als Països Catalans aportar la cohesió social, ja que és la identitat assumida i compartida per tots.

Joan Pere Pujol

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.