Amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra (1868-1948), uns quants centres excursionistes i la federació catalana de muntanya van encendre una flama davant de la seva tomba, situada, com sabem, al cementiri de Prada (Conflent); evidentment, no va encendre’s cap flama a la vila de Gràcia (Barcelonès), on va néixer, ni a Badalona, on va viure fins que va haver de marxar a l’exili, ni tampoc a l’Ateneu Barcelonès, que va presidir entre 1924 i 1926, ni, menys encara, a l’Institut d’Estudis Catalans, que, aleshores, malvivia en la clandestinitat, perquè, com és sabut també, el 1968 als territoris sota administració espanyola encara hi estava vigent el franquisme, per al qual tots els representants del catalanisme polític d’abans de la guerra, eren, tal com, entre 1939 i 1940, va proferir-ho el diari falangista barceloní Solidaridad Nacional, una púrria i patuleia de fantasmones rojos.

Quan va encendre’s la flama a Prada, feia gairebé deu o quinze anys que, igual com a tot arreu de la Catalunya Nord, la flama de la llengua s’havia apagat perquè tothom va agafar el mal costum de parlar als seus fills en francès arribant, en alguns casos, a renyar-los si intentaven parlar en català; com que va morir el 1948, Pompeu Fabra va estalviar-se el mal tràngol d’haver de veure catalans parlant als seus fills en francès, perquè, en podem estar segurs, si demà li fos donat de ressuscitar, a la que hagués passejat només una estona pels carrers de Prada es desesperaria i tot seguit buscaria algú que li expliqués el com i el perquè de la desfeta de la llengua que ell va maldar per ordenar normativitzant-ne la gramàtica i l’ortografia.

Em sembla molt bé que s’organitzin actes com el que el passat cap de setmana va dur a terme a Prada el Casal del Conflent, sempre i quan, però, no es perdi mai de vista que la flama de la llengua s’apaga cada vegada que algú parla en francès als seus fills, néts o nebots; tot catalanoparlant de la Catalunya Nord hauria de fer-se el ferm propòsit d’aconseguir fer aprendre el català a algú de les generacions joves; d’altra banda, també és important de mobilitzar-se perquè és inacceptable que si el 80% dels pares dels alumnes volen que a escola s’hi ensenyi català i en català, a l’ensenyament bilingüe només hi puguin accedir el 9% dels alumnes, i si hi ha inspectors d’escola contraris a l’ensenyament del català, llavors caldrà demanar que els traslladin a l’Île-de-France perquè a Catalunya hi fan més nosa que servei.

Naturalment, si volem que no arribi a apagar-se la flama de la llengua a la Catalunya Nord, també caldrà exigir, no pas a les administracions francesa i espanyola sinó ni més ni menys que a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que quan es refereixi a poblacions i localitats catalanes n’usi el nom català i no pas el francès; o si no, a veure com pot arribar-se a entendre que els actes del II Congrés de l’Espai Català Transfronterer s’organitzin a “Laroque des Albères” i a Castelló d’Empúries, una aberració tan greu com ho seria dir que els actes tindran lloc a La Roca de l’Albera i a “Castellón de Ampurias”. Suposo que a l’IEC tothom deu tenir clar que Joan Becat, autor, precisament, de l’Atlas toponímic de la Catalunya Nord, no hi és pas el representant de cap regió francesa i que per més que el seu passaport sigui francès i no pas espanyol, això no significa pas que deixi de ser català; m’imagino que no se’ls acudirà mai dir que Becat sigui originari de “Perpignan”.

Sembla mentida que coses com aquesta puguin passar després que les urnes del referèndum de l’1 d’octubre es custodiessin a Elna (Rosselló) —i no pas Elne (Pyrénées-Orientales)— i que a Perpinyà s’organitzés l’exposició sobre les 55 urnes de la llibertat; igual l’únic contacte que l’IEC té amb Perpinyà és el dels responsables del Visa pour l’Image. Vaja, que a Perpinyà, cassolades se n’hauran de fer però no pas únicament davant del consolat espanyol sinó també davant de la Casa de la Generalitat.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com