Us imagineu un polític francès que, seriosament, plantegés la possibilitat d’abolir el sufragi universal per tornar a la diferenciació entre ciutadans actius i ciutadans passius, establerta en la Constitució de 1791? O que discutís el dret de vot a les dones? O que es declarés partidari de restablir l’esclavitud als territoris i departaments d’ultramar?

Evidentment, aquests supòsits són tan ximples que només se’n pot parlar en diades com la dels Peixos d’Abril o la dels Sants Innocents. Tanmateix, quan es tracta qüestions de llengua, les coses canvien radicalment; així, per exemple, a Olivier Arsac, regidor de seguretat de l’ajuntament de Tolosa …, li sembla del tot lògic i raonable oposar-se a la subvenció per part del seu consistori d’emissions en occità a la ràdio i la televisió públiques argumentant que tal pràctica resultaria contrària a “la unitat i concòrdia nacional” perquè “la República és la unitat dels francesos per damunt de les seves diferències i, per tant, només ha d’haver-hi una llengua comuna” no fos cas que hom acabés demanant coses tan exorbitants i fora de lloc com ara fer classes en occità a la Universitat o usar l’occità en actes públics.

Tal com ja ens ho podem figurar, aquesta República a què es refereix no és pas la de Suïssa sinó la franco-francesa els adeptes de la qual pretenen fer-nos creure que es basa en els principis de Llibertat, Igualtat i Fraternitat; naturalment, si al Canadà apliquessin la lògica d’Arsan, de la possible oficialitat del francès al Quebec no se’n podria ni parlar perquè al Canadà hi hauria una única llengua comuna nacional: l’anglès. Segur que fa gairebé dos-cents anys de la mort del sinistre Abbé Grégoire? Veient les postures d’Olivier Arsac sobre l’occità, no ho sembla pas.

D’altra banda, com que des del seu partit no l’ha renyat ningú, hem de suposar que el problema no ve pas de les seves dèries personals, sinó que deriva de l’estructura mateixa de França. I compte, Arsac no sols no és pas del Front National sinó que, a més, va enfrontar-se amb Nicolas Dupont-Aignan, el líder del seu partit —Debout la France— perquè, en les darrers eleccions presidencials, aquest va donar suport a Marine Le-Pen.

Segons Arsac, “l’adhesió al patrimoni lingüístic ha de veure’s com un afer privat, igual com la religió”; ja veiem, doncs, quin valor té l’esmena de la Constitució que reconeix les llengües regionals com a patrimoni cultural de França. Evidentment, el lloc de practicar la religió, per a qui en segueixi cap, és a casa o a l’església o lloc de culte establert per la congregació de què es formi part, mentre que la llengua s’usa per comunicar-se amb la gent; per tant, una llengua o és útil per parlar-la al carrer amb tothom o no serveix per a res; per això, a la Catalunya Nord, jo no vull pas que s’hi estableixin capelles per practicar el català sinó que, igual com passava fins ara fa seixanta anys, torni a ser possible anar pels carrers de Perpinyà i adreçar-se en català a qui sigui.

A més, rebutjo totalment el concepte de “llengua regional” perquè el francès no és més que la llengua regional de l’Île-de-France, imposada per la força de l’Estat com a llengua nacional a tots els territoris inclosos dins França; per tant, el català és una llengua regional de França a conseqüència, només, del Tractat dels Pirineus.

Espero, evidentment, que l’exemple d’Olivier Arsac serveixi per demostrar la gran dificultat que significa pretendre bastir una França nova, lliure del llast centralista jacobí, una de les herències de l’antiga monarquia que va conservar la França sorgida de la Revolució.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com