Ara que tant amb les concentracions davant del Castellet de cada dijous organitzades pel Comitè de Solidaritat de Catalunya Nord com amb els posicionaments dels elegits locals a favor dels presos polítics catalans s’està aconseguint demostrar que Perpinyà no és pas ben bé una ciutat més del Midi francès —o de la regió d’Occitanie— igual com Narbona, Carcassona, Montpeller o Tolosa, convé repassar la informació que es dóna a la Catalunya Nord sobre els esdeveniments del Principat.

Segons L’Indépendant, la manifestació espanyolista del passat diumenge a Barcelona va significar la sortida al carrer de l’altra meitat de Catalunya, la que no vol sentir parlar d’independència i, podríem afegir-hi, que per això felicita efusivament els policies que es dediquen a atonyinar manifestants independentistes i demana no pas la convocatòria d’un referèndum on poder expressar el seu vot i defensar la seva opció, sinó més repressió encara contra el moviment sobiranista fins arribar a l’estat de setge si cal; llavors, en opinió dels responsables de Le Journal d’Ici, si dissabte, amb motiu de la manifestació independentista del carrer Marina, Barcelona va ser catalana, amb la manifestació espanyolista del Passeig de Gràcia, la ciutat va ser espanyola, cosa que constitueix la mostra d’una mena d’esquizofrènia regional. Ara bé, si tenim en compte les xifres de la Guàrdia Urbana, a la manifestació de dissabte hi van acudir 350.000 persones i a la de diumenge, 80.000; per tant, els independentistes quadruplicaven en assistència els espanyolistes; d’altra banda, els organitzadors de la manifestació de dissabte —Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)— s’atribuïen un seguiment de 700.000 persones i els de la de diumenge —Societat Civil Catalana (SCC)—, de 400.000; així doncs, no és pas correcte dir que al Principat els espanyolistes siguin la meitat de la població. A més, com que arribar a una unanimitat del 100% és una cosa pràcticament impossible, llavors qualsevol qüestió política sempre divideix la societat; no és pas cert, doncs, que tot França simpatitzi amb el moviment dels armilles grogues ni que el 1944 tots els francesos veiessin en el general Charles de Gaulle un heroi llibertador perquè, com sabem, n’hi havia bastants que els agradava més l’aigua de Vichy; ben mirat, encara podrà haver-hi algú que consideri Nicolas Sarkozy, François Hollande i Emmanuel Macron uns grans polítics que, amb la seva alçada de mires, capacitat de lideratge i sentit d’estat, han posat les bases per forjar la França del segle xxi.

Com m’agradaria que la Catalunya Nord estigués tan dividida com el Principat; que una mobilització independentista aplegués tanta gent a Perpinyà com a Figueres i Girona; que el proper 11 de novembre, molts dels elegits locals es manifestessin contraris a organitzar els habituals homenatges als Morts pour la France i fessin actes presentant-los com a víctimes d’un estat a qui no li importava gens enviar els seus joves a l’infern de les trinxeres, com també homenatgessin els que per no participar en l’estúpida carnisseria van desertar; que el Rassemblement National fos a la Catalunya Nord tan minoritari com Vox ho és al Principat; que el 14 de juliol, es convoquessin manifestacions a Perpinyà i a tot arreu sota el lema “Avui no tenim res a celebrar”, com també que un bon nombre d’ajuntaments nord-catalans formessin part de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI); però, és clar, en comptes de tot això, el que hi ha encara és una Catalunya Nord, o potser més aviat un Pays Catalan, on la tònica general és la unitat en l’acceptació acrítica i dòcil del discurs nacional franco-francès.

Naturalment, les accions de protesta contra la repressió espanyola que els CDR pensen dur a terme a la Jonquera dificultaran el trànsit entre el Rosselló i l’Empordà, cosa que, com és lògic, pot causar molèsties a molta gent; d’altra banda, diuen que la línia de tren de Perpinyà a Vilafranca de Conflent no l’obriran de nou fins el març de l’any que ve i no passa pas res, sinó que els que consideren necessària aquesta línia per als seus desplaçaments habituals han de prendre paciència i, sobretot, no posar-se pas l’armilla groga.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com