A “La llengua amagada”, el petit oasi de català que ha aparegut en l’edició de diumenge passat dins del desert francès de l’Independant, que, com tots sabem, és le journal d’ici però s’escriu en la llengua de là, Joan Daniel Bezsonoff, un personatge no gaire interessant per als qui viuen dins del món hexagonal franco-francès, ens explica la típica història del barceloní que se sorprèn de sentir parlar en català a Elna i a Pollestres; naturalment, ens quedem amb el dubte de si aquest barceloní s’ha mogut mai per determinats indrets de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Al petit requadre que, amb una mica d’esforç, pot trobar-se a la darrera pàgina del diari, el fill del coronel i taxista del Tsar ens enuncia la que, dissortadament, està esdevenint la norma lingüística de la Catalunya Nord: parlar en català només amb els familiars, els veïns i els amics en la intimitat més discreta; bé, jo hi afegiria un altre ús del català: quan es tracta de dirigir-se a algú del Sud a qui no es pot suposar pas coneixement del francès; d’ací el miracle que l’artesà enquadernador d’Elna parlés en català amb el barceloní però no pas amb algú que, malgrat les seves arrels russes, ha rebut una educació francesa dins del seu país de butxaca.

Al departament dels Pyrénées Orientales, tothom se sent i es considera català, però una catalanitat que s’expressi en francès —o en castellà— és una catalanitat capada, amputada, doncs, d’un dels seus trets més definidors; fixeu-vos-hi que tots aquells que afirmen, cridant si cal, que són tan catalans com el qui més tot i que no parlin mai en català acostumen a estar totalment identificats amb els discursos nacionals francès o espanyol fins al punt de considerar gairebé un heretge qui els qüestioni; segur que si jo els respongués que sóc plenament espanyol encara que no parli mai en castellà, els semblaria que estic dient una incongruència només comparable a la de practicar el sexe per conservar la virginitat.

Per tant, si volem que els antics Comtats de Rosselló i Cerdanya siguin la Catalunya Nord i no pas una mena de succedani denominat Pays Catalan, cal, com molt bé diu en Beszonoff, parlar en català amb els fills i els joves del nostre entorn; si us heu acostumat a parlar als vostres fills en francès, potser tindreu l’ocasió d’arreglar el mal adreçant-vos en català als vostres néts, i, sobretot, mireu de parlar en català amb tothom, ni que sigui en Louis Aliot o en Jean-Marc Pujol. Un cert proverbi rus diu que una llengua no mor així com un ocellot, cansat de viure. Una llengua desapareix perquè la gent que la parlaven l’han deixada per una altra; aquesta saviesa ens la il·lustra el cas d’Occitània —i ara, lògicament, no estic pas referint-me a Occitanie— on l’occità ha desaparegut perquè tothom va posar-se a parlar en francès. En conseqüència, els problemes del català venen, en gran part, del fet que, dins dels Països Catalans, no és pas normal parlar-lo sempre, a tot arreu i amb tothom; al Principat, i també al País Valencià i a les Illes, s’usa només amb persones a qui es pugui considerar catalanoparlants natives, mentre que, generalment, hom es passa al castellà sempre que li parlin en castellà; a la Catalunya Nord, a aquest problema, s’hi afegeix el de la transmissió intergeneracional.

El 70% dels nord-catalans vol que l’escola sigui en català; que el català s’ensenyi i s’usi a l’escola està molt bé, però si, després, a casa, parleu als fills en francès, llavors sí que no hi ha res a fer; d’altra banda, suposo que, a hores d’ara, ja no s’ho deu creure ningú que qui no aconsegueixi trobar feina a París —on s’escarneix sense pietat ni contemplacions tothom que tingui un accent regional, principalment si és del sud— serà sempre un fracassat; per als qui encara no ho sàpiguen, recordo que en l’Europa d’avui dia, el futur pot passar per Barcelona.

Al Sud, tots els catalanoparlants parlen en català als seus fills i aquests no tenen cap dificultat per acabar aprenent el castellà, encara que visquin en un poble o en una barriada on al carrer predomini l’ús del català; per tant, dirigir-se als fills en català no pot ser pas un obstacle insalvable perquè puguin aprendre el francès, sobretot perquè tal com estan les coses a Perpinyà, per més que a casa es parli una llengua del tot diferent, al carrer sempre s’acaba aprenent el francès.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.