Aquest mes de febrer ha començat no sols amb fred i neu sinó, també, amb un grandiós esdeveniment, organitzat per la Fondation du groupe Dépêche en associació amb el Consell Regional d’Occitanie i els rectorats de Tolosa i Montpeller, que s’ha celebrat a Albi, al Gran Teatre dels Cordeliers; no es tractava pas d’una comèdia ni d’un drama ni, tampoc, d’un sainet sinó del Concurs Regional d’Eloqüència, que, òbviament, no es feia pas en cap de les dues llengües autòctones dels territoris de la regió d’Occitanie —l’occità i el català—, reduïdes, com sabem, a la condició de patois o, en tot cas, d’elements pintorescos del folklore local, i, per això, sobretot en el cas de l’occità, abocades a l’extinció, sinó en francès, tal com ha de ser; en fi, ‘Soyez Propes, Parlez Français‘ que deien (1) a Aiguatèbia (Conflent).

Aquest acte ha tingut com a madrina la ministra de justícia Nicole Belloubet, la qual, doncs, ni que sigui per unes hores, ha hagut de fer el sacrifici de sortir de la Ciutat de la Llum i traslladar-se a un indret indeterminat del desert francès.

Si la senyora Belloubet diu que saber explicar i argumentar verbalment els pensaments i les idees és no pas important sinó essencial tan a nivell personal com professional, és obvi que hi estic del tot d’acord; ara bé, que l’eloqüència sigui un dels senyals identitaris de la cultura francesa, ho trobo força dubtós perquè, per més que a França resulti difícil de creure, fora del món hexagonal, la gent no parla pas embarbussant-se o sense saber expressar-se; naturalment, no em sembla tampoc acceptable que saber usar les paraules més exactes sigui emprar l’esperit de matisació que caracteritza l’esprit français, així com també em permeto de puntualitzar a la ministra de justícia que la cultura francesa és, amb tot el dret del món, una hereva de la cultura romana però no pas ‘l’héritière du monde latin‘, perquè les cultures catalana i occitana també ho són.

A Albi, s’ha convidat catorze joves de diferents d’Occitanie a mostrar les seves capacitats de dissertar en públic sobre un tema que, enguany, ha estat el de la República. Què n’hauria pogut dir jo que, al capdavall, estic implicat en un moviment polític per instaurar la República a Catalunya? Com a punt de partida, m’haurien semblat molt apropiades les idees de la ministra Belloubet que la República és la promesa de la justícia, sense la qual no es pot viure, i que no hi ha res millor que la defineixi que el lema “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”; ara bé, jo hauria anat més enllà i hauria deixat molt clar que la República no s’ha d’entendre, només, com l’absència de qualsevol mena d’institució monàrquica, sinó com un sistema on el poble gaudeixi de total llibertat, cosa bastant difícil d’assolir en un estat on, fins i tot, és el govern central qui decideix en quines regions s’ha de dividir el país i com s’han de dir, perquè, llavors, el poble queda sotmès al caprici d’una elit cortesana situada a la vora del Sena; segons ho afirmava Proudhon, una república centralista no és pas una vertadera república sinó, únicament, una mena de succedani estrafet de la monarquia; llavors, hauria continuat argumentant que el meu model de revolució republicana és el de les Tretze Colònies de l’Amèrica del Nord que, el 1776, s’alçaren contra la Corona Britànica i, el 1787, constituïren els Estats Units d’Amèrica, però, de cap manera, el de la França de la Convenció, el Directori i el Consolat; com sabem, a l’Amèrica del Nord, no va haver-hi cap Robespierre ni cap Bonaparte.

D’altres idees que exposaria serien la total contradicció que es dóna entre el lema “Llibertat, Igualtat i Fraternitat” i la negativa del govern francès a accedir a les demandes d’autonomia de Còrsega així com la incompatibilitat amb cap mena d’esperit no ja republicà sinó, només, civilitzat, que hi ha en les declaracions fetes a Espanya per Manuel Valls que, amb el president Carles Puigdemont, la justícia francesa hi hauria estat molt més dura encara.

Tal com us ho podeu figurar, la meva exposició es clouria amb una crida als nord-catalans per canviar una République que, a més d’anorrear-ne la llengua i cultura, els menysté en tots els àmbits socials i econòmics, per una República on, realment, serien ciutadans del seu país.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

(1) NDLR: Per els qui no ho saben és la frase pintada, oficialment, a una de les parets del pati de l’escola. Per si de cas no ho creien els alumnes, parlar català eran, i sembla que encara és per molts francesos, brut (o inferior).

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.