Tal com es veu per l’actitud somrient amb què apareixen a la fotografia que es van fer a Cervera poc abans que hi arribés el ministre de l’interior, la plana major dels elegits socialistes catalans deu considerar un motiu de joia i d’alegria la mort de la bombera Patricia Filippi, així com les pèrdues materials causades per l’incendi forestal del passat divendres 13; ells sabran per què. Ja s’hi coneix que la víctima no era pas ningú de la seva família.

Jean-Marc Pujol ha decidit que el Parc dels Esports de Perpinyà dugui el nom d’Alain Mimoun (1921-2013), atleta guanyador als jocs olímpics de 1956; Amat Giralt era un jugador de la USAP, per tant és lògic que l’equip i la ciutat el recordin, però a Mimoun no se li coneix cap vinculació amb la Catalunya Nord. Pujol va definir-lo com un jeune Algérien qui aimait la France d’une manière extraordinaire, i té raó perquè va canviar-se el nom d’Alí a Alain i va convertir-se al catolicisme abjurant així de l’Islam, ja que, segons sembla, atribuïa les seves victòries esportives a la intercessió de Santa Teresa de Lisieux; d’ací deu venir l’admiració de l’alcalde per l’atleta a qui va posar com a exemple. De què?, de la renúncia a la pròpia identitat en favor de la francesa? La mateixa cançoneta franco-francesa hexagonal que venim sentint des de 1659, amanida, això sí, de nostàlgia d’antigues glòries imperials; què espera, potser, Pujol?, que els algerians emigrats a França facin com Mimoun?

A Talteüll, van organitzar un homenatge als poilus de 1914 presentant-los com a herois del poble. No sé pas quina heroïcitat deu ser haver anat a la guerra per evitar ser condemnat per deserció; torno a repetir que els soldats enviats al front no van ser pas herois sinó víctimes d’un estat que va usar-los com a carn de canó en una carnisseria estúpida i cruel; si tots els cridats a files haguessin desertat, potser al segle xx no s’haurien viscut les desgràcies que s’hi van donar. I com que amb això no n’hi ha prou, d’ací unes setmanes hi ha un acte del Souvenir Français a Perpinyà; en fi, si em perdo, que no m’hi busquin. Una cosa del tot diferent és la festa del burro català a Vallestàvia a la qual espero poder-hi assistir algun any.

Tota l’actualitat política catalana sembla girar al voltant de l’organització de la nova regió en què, per decisió de París, hi ha de quedar inclosa la Catalunya Nord. L’Indépendant demana als seus lectors que votin per donar-li el nom que més els agradi; dissortadament, entre les opcions de la llista no hi ha pas la que vaig proposar jo: Ruritanie, un corònim que trobo molt adequat per a una regió creada artificialment sense consultar els territoris afectats ni tampoc tenir en compte les seves característiques culturals i de llengua; bé, no demano pas que Tolosa passi a dir-se Strelsau.

Vet ací doncs uns quants exemples d’un món que m’agradaria que les properes eleccions sud-catalanes del dia 27 comencessin a fer desaparèixer per convertir-lo en un llunyà record.