És força possible que a Perpinyà aviat el català deixi de ser la llengua dels gitanos; evidentment, això no passarà pas perquè el conjunt de la població decideixi recuperar la llengua a què va renunciar ara fa seixanta anys, sinó perquè ja és possible trobar gitanos de Perpinyà que parlin el català amb accent francès o que ni tan sols el parlin. Es tracta, evidentment, de la penúltima fase del procés de substitució lingüística perquè, com sabem, la darrera és que a la Catalunya Nord tothom acabi parlant el francès exactament amb el mateix accent que a París i l’Île-de-France.

Com ho entén tothom, si, durant les darreres dècades, els gitanos van conservar l’ús habitual i normal del català que va perdre la resta de la població va ser no pas perquè fossin uns catalanistes conscients, defensors a ultrança de la seva identitat i la seva llengua, sinó a conseqüència de la seva condició de marginats socials; així per exemple, l’escola laica, obligatòria, gratuïta i hexagonal de Jules Ferry va ser la principal eina d’afrancesament de la població, però els gitanos, simplement, no portaven els seus fills a col·legi ja que no els preocupava en absolut que arribessin a l’edat adulta sense haver après a llegir i escriure, d’ací que tan se’ls en donés el Soyez Propes Parlez Français que encara podem llegir a les parets de l’antiga escola d’Aiguatèbia. El seu afrancesament, doncs, pot indicar que alguns d’ells estan començant a sortir de la marginalitat; d’altra banda, per què pot servir el català si els paios ja no hi parlen? Tant de bo doncs arribi el moment, a hores d’ara per desgràcia encara llunyà, que els gitanos de Perpinyà tornin a parlar en català perquè aquesta sigui de nou la llengua de la ciutat on viuen; mentrestant, no té sentit lamentar que ells també abandonin la transmissió generacional del català.

A vegades, m’imagino un món on, des de sempre, els diaris nord-catalans s’han escrit en català, la llengua que, d’altra banda, no s’ha deixat mai de parlar a Perpinyà; llavors, em semblaria la mar de bé que, un dia, l’Independent o la Setmana del Rosselló oferissin, com a suplement, una revista infantil escrita en francès perquè la canalla pogués aprendre la llengua del país veí, la qual, d’altra banda, tot i que no tan com l’anglès, és obvi que té la seva utilitat en el món d’avui dia. Lògicament, quan torno a la realitat, no em queda més remei que alegrar-me que, dimecres passat, l’Indépendantle journal d’ici però escrit en la langue de là— proporcionés als seus lectors un exemplar del Mil Dimonis, amb el qual les criatures poguessin practicar la llengua que els seus avis van deixar de parlar als seus pares i que a alguns d’ells els ensenyen a la Bressola, Arrels o a les poques fileres bilingües que —amb comptagotes i de mala gana— l’administració franco-francesa es digna a crear a l’escola pública.

Amb la il·lusió que a mi em faria veure una botiga a Perpinyà on, a l’aparador, hi lluís el rètol On parle français, o també que hi hagués una llibreria especialitzada en llibres i revistes en francès. M’imagino que per poder fer-ho realitat caldria, primer, concertar una entrevista amb el cònsol francès a Perpinyà i, potser, parlar-ne després també amb l’ambaixador de França a Catalunya.

Xavier Deulonder i Camins

 

 

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.