Poca cosa puc dir sobre Llorenç Planes perquè no vaig pas tenir la sort tractar-lo i conèixer-lo assíduament; ni tan sols estic segur de si el vaig veure durant la darrera UCE. Evidentment, jo sabia que per designar la zona francesa de Catalunya s’havia usat el nom “Rosselló” fins que, ara fa uns quaranta anys, des dels cercles catalanistes, es va impulsar la denominació més correcta de “Catalunya Nord”, la qual, tal com podem comprovar ha fet forat perquè el terme catalans du nord pot veure’s fins i tot en contextos no catalanistes; tanmateix, no sabia pas que el creador del nom “Catalunya Nord” fos Llorenç Planes; això sí, quan vaig començar a anar a Prada, una de les meves primeres lectures va ser El petit llibre de la Catalunya Nord.

Davant de la seva mort, doncs, no queda res més que acompanyar el sentiment als seus familiars i amics i, per la resta, continuar la seva tasca de represa nacional fins que arribi el moment en què només siguin els historiadors els que sàpiguen amb seguretat per on passava exactament la frontera del Tractat dels Pirineus i, doncs, siguin els únics que puguin dir, sense por d’equivocar-se, quines eren les comarques de França i quines les d’Espanya. Evidentment, això significa revertir els efectes de tres segles i mig de dominació francesa, o sigui que de feina n’hi ha i molta, força més de la que voldríem.

Per començar, hem de convèncer la gent que la solució a les òbvies i evidents disfuncions de França no és pas radicalitzar-ne el discurs nacional adoptant, a més, postures xenòfobes d’extrema dreta; els problemes que avui dia es pateixen a la Catalunya Nord són el resultat dels efectes perniciosos de la grandeur; no es tracta, doncs, de recuperar-la sinó d’aconseguir que desaparegui per sempre més; naturalment, és igual de perversa la barreja de nacionalisme franco-francès radical amb un discurs populista d’extrema esquerra. Si ara la Catalunya Nord no és pas un lloc agradable per viure-hi, ni per treballar-hi els que tinguin feina, la solució no passa ni per París ni per Tolosa sinó per Perpinyà i Barcelona. Amb tota probabilitat, el retorn del català a la vitalitat i la normalitat que tenia en els temps de la infantesa i joventut de Llorenç Planes només el podran veure la generació dels que ara són mainatges petits i, encara, quan ja siguin avis, però hem de fer mans i mànigues perquè, un dia, aquesta il·lusió esdevingui realitat.

Les altes esferes hexagonals han avisat que no els agrada gens que, dins del procés independentista català, es parli de la Catalunya Nord; queda clar, doncs, que el dia que el catalanisme prengui volada la resposta francesa serà la mateixa que la que ara està donant Espanya; ara bé, igual com ni més ni menys que Charles de Gaulle va haver de passar per l’adreçador d’acceptar la independència d’Algèria i d’integrar-se a la comunitat europea, la França de qui vingui darrere d’Hollande, que no crec pas que sigui Manuel Valls, no tindrà força per imposar-se a la voluntat del poble català.

I, com sempre, el millor homenatge a la memòria dels que han lluitat és la victòria.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.