Dissortadament, sobre de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC), no puc dir res per la molt simple i senzilla raó que encara no s’ha constituït. En el seu dia, tant el Consell Regional d’Occitanie com el Departament de Pyrénées Orientales van aprovar-ne els estatuts i la Universitat de Perpinyà ja en té els locals a punt, però, segons sembla, els senyors ministres de cultura i d’educació encara no n’han signat el decret de creació el qual, lògicament, no ha sortit publicat al Journal officiel mentre que sí que deuria sortir-hi el 2 d’abril de 1700 el decret de Lluís XIV prohibint l’ús del català a la province du Roussillon perquè li semblava que aquesta era una pràctica del tot contrària a la seva reial autoritat i a la glòria de la Nació Francesa, un concepte aquest darrer que, com podem veure, és del tot capaç de superar revolucions i tota mena de canvis polítics; que en prenguin nota, doncs, els que tinguin posades il·lusions en una hipotètica VI República.

Com sempre, el mal ve de París i dels seus delegats territorials perquè, segons diuen les males llengües, el bloqueig, no el provoquen pas els ministeris sinó el prefecte dels Pyrénées Orientales, recelós de la mobilització catalana pel procés sobiranista, una cosa que, en principi, és un afer intern espanyol; potser caldrà plantejar-se organitzar una nova sardana al voltant de la seu de la prefectura perquè aquest prefecte no és pas tan estrident com Bernard Bonnet però, per desgràcia, fa la seva feina, que no n’és d’altra que defensar el poder franco-francès a Catalunya. Òbviament, vistos els percentatges de famílies partidàries que l’escola es faci en català, l’excusa de manca de mobilització de la societat catalana per la llengua no resulta gaire creïble; un altra cosa és l’actitud dels elegits, sobretot de cara a París.

Tant pel que fa a transmissió intergeneracional —quanta gent hi ha que parli en català amb els seus fills o els joves del seu entorn?—, ensenyament —on hi falten professors bilingües, no s’aconsegueix una correspondència exacta entre col·legis i professors, no s’informa a les famílies dels alumnes, no hi ha conveni ni pla acadèmic i la reglamentació és com si no hi fos—, presència als mitjans de comunicació i ús social, la situació del català a la Catalunya Nord és precària, per no dir lamentable, fins al punt que es pot definir la zona francesa de Catalunya com el territori dels Països Catalans on la llengua està pitjor; això és obvi com també ho és que aquest greu problema, que exigeix una solució urgent com ho és engegar d’una vegada l’OPLC, no deu fer perdre el son als que, a París, es mouen per l’Elisi, Matignon, el Palais Bourbon, el Palais-Royal o l’Hôtel de Rochechouart, on deuen trobar incomprensible que algú es preocupi per conservar un d’aquells patois que el sinistre abbé Grégoire maldava per eradicar; alguna cosa deuria fallar en l’escola que va crear Jules Ferry, deuen pensar. “La no assistència de l’Estat a llengua en perill és deliberada?”; tenint en compte la història de la Catalunya Nord des dels seus orígens, que, lògicament, se situen al Tractat dels Pirineus, fins als nostres dies, aquesta és una pregunta que hem de considerar-la retòrica perquè, en cas contrari, no tindria sentit.

Que ara fa gairebé onze anys el Consell Departamental i nou anys l’Ajuntament de Perpinyà aprovessin cartes en defensa del català hauria estat molt bé si no fos perquè, a la pràctica, no serveixen per a res de res, ja que si no fos així potser no caldria pidolar a París que es decideixin a signar d’una vegada el decret de creació de l’OPLC, cosa de la qual els ministres concernits no semblen tenir-ne gaire intenció, si més no a mitjà termini.

Al Sud, els espanyolistes lamenten que les polítiques lingüístiques seguides per la Generalitat de Catalunya a partir de 1980 els van arrabassar una victòria que tenien a la punta dels dits, i penso que tenen tota la raó del món perquè, ara fa quaranta anys, el Principat estava a punt d’emprendre el mateix camí lingüístic que la Catalunya Nord. Evidentment, a qualsevol francès li deu semblar aberrant revertir una situació resultat de la política lingüística aplicada per França des de la signatura de l’edicte de Villers-Cotterêts per Francesc I. I vés que encara no calgui agrair que tot això ha servit per fer-nos aprendre la que, sens dubte, és la millor llengua del món.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]