En un moment donat, el president François Hollande —qui, en el seu quinquenni, no va aconseguir res més que guanyar-se el dret a un pietós oblit— i el primer ministre Manuel Valls —que vés qui li havia de dir aleshores que les properes eleccions municipals a què presentaria no serien pas les d’Évreux ni les de París sinó les de Barcelona— van arribar a la conclusió que calia fer economies perquè els comptes no sortien de cap manera i, per això, van decidir reduir el nombre de regions. En un país normal, aquesta seria una mesura una mica difícil de comprendre perquè les regions, formades arran de la història de cada territori, són les que són i prou, ni una més ni una menys, però, és clar, a França les regions es creen per decret a París i si surten esguerros sense cap ni peus com el del Languedoc-Roussillon, no passa res.

Ara resulta, però, que refonent les regions de Midi-Pyrénées i de Languedoc-Roussillon en la d’Occitanie no s’ha aconseguit estalviar ni un cèntim, perquè els costos de la nova regió equivalen, si fa no fa, al de les dues antigues regions suprimides, és a dir, que tot el trasbals de, primer, intentar defensar a capa i espasa, com van fer alguns dirigents polítics, la continuïtat del Languedoc-Roussillon i, després, de la polèmica del nom del nou esguerro territorial franco-francès no va servir per a res de res; vaja, que si existís la màquina del temps, potser valdria la pena viatjar a l’any 2015 i evitar que Hollande i Valls aprovessin la seva nova reforma territorial; naturalment, en aquest cas, el viatge a 1659 seria força més interessant, però, ara per ara, millor que ho deixem estar. Si l’administració regional d’Occitanie resulta tan onerosa no és pas pel gran nombre de serveis que hagi de gestionar ni per les decisions que hagin de prendre els seus governants perquè, com sabem, tal com passava amb les antigues regions, tot es decideix i es manega a París, sinó per la fal·lera de celebrar a Montpeller reunions plenàries del consell regional malgrat els seus costos econòmics, que, òbviament, no es donarien si aquestes reunions es fessin a Tolosa, però, és clar, calia consolar els polítics de Montpeller, l’antiga capital del Languedoc-Roussillon, per la pèrdua que els havia significat la refosa de les regions i com que els diners surten dels contribuents, no ve pas d’ací; per això, Carole Delga no deuria tenir cap problema prometent als elegits d’esquerra de Montpeller que a la seva ciutat s’hi celebrarien els plens regionals, i, per desgràcia, determinat tipus de promeses sempre es compleixen. D’altra banda, l’estiu de l’any passat es van llençar milions d’euros a Montpeller en la construcció d’una nova estació del TGV tan inútil com les estàtues aquelles de Georges Frêche a la Place des Grands Hommes.

Sortiria més econòmica una regió catalana amb capital a Perpinyà? No ho sé pas, però, de totes formes, encara que de debò fos així, a París no ho acceptarien de cap manera perquè, lògicament, darrere de la creació d’aquesta regió hi hauria la reivindicació de la identitat pròpia de la Catalunya Nord, una cosa, com sabem, inadmissible dins del món franco-francès, i, a més, aquest és un projecte sorgit a la vora no pas del Sena sinó de la Tet i del Tec. I mentrestant, doncs, si als elegits els sembla que han de fer reunions regionals a Montpeller, no queda més remei que anar fent petits sacrificis com ara la línia de Perpinyà-Vilafranca de Conflent, el transport ferroviari a Rungis, el Tren Groc, la reparació de les carreteres, les classes bilingües en català, etc, etc.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com