Si, a diferència de les altres llengües regionals de França, el català no disposa pas d’una oficina lingüística pròpia és, únicament, perquè, per més que tant el Consell Regional d’Occitanie com el Departament de Pyrénées Orientales aprovessin els estatuts de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC) i la Universitat de Perpinyà ja en tingui els locals a punt, a París, els ministres de cultura i d’educació no n’han signat el decret de creació; d’altra banda, que la llei ho estableixi no ha servit encara perquè a la Catalunya Nord es formalitzi el conveni d’ensenyament del català.

Amb tots aquests antecedents, resulta força lògic i comprensible que, així perquè sí, els responsables de la direcció del Col·legi Sévigné de Perpinyà hagin decidit no preveure la continuïtat de l’ensenyament del català, passant per damunt, doncs, no sols de les protestes d’un grup de pares i mares d’alumnes de Pollestres, sinó, també, de l’article L-312-10 del Codi francès de l’educació segons el qual l’enseignement des langues régionales est favorisé, com també de la Circular 072 del 12 d’abril de 2017 que proposa la llengua regional en 6a  i de l’obligació dels centres d’ensenyament públic de garantir la continuïtat pedagògica dels ensenyaments.

Si els ministres poden actuar arbitràriament, llavors també ho poden fer els directors d’una escola, més que res perquè aquest és l’exemple que els donen des de dalt; senyal, doncs, que, a França, sobretot en determinats temes i qüestions, la llei no és garantia de res. Haurien protestat els pares i mares d’alumnes del Col·legi Sévigné si aquest centre no hagués realitzat cap acte de commemoració del Centenari de l’Armistici?

No ho sé pas, però sí que puc estar segur que les autoritats educatives competents, no sols les de París sinó també les de Tolosa i, fins i tot, les de Perpinyà, haurien posat el crit al cel perquè en tots els col·legis i liceus de França cal dur a terme un intensiu adoctrinament nacional franco-francès dels alumnes, encara que això signifiqui lloar i celebrar un estat que va passar-se durant quatre anys duent els seus joves a l’escorxador de les trinxeres i reivindicar com a soldats patriotes uns pobres nois obligats a marxar al front sota l’amenaça de ser condemnats per deserció.

I què cal fer? Doncs, com sempre; ara per ara, mirar de sortir-nos-en com bonament puguem en la lluita constant per aconseguir que l’administració francesa compleixi la seva llei i els seus compromisos, una fita no gaire senzilla d’assolir; cal aconseguir l’aprovació de lleis i disposicions que afavoreixin la recuperació del català tot i que, segons ens ho demostra clarament el cas de l’OPLC, sigui obvi que amb això no n’hi ha pas prou, tal com l’Associació per l’Ensenyament del Català (APLEC) no es cansa de dir i repetir. Evidentment, la solució real només vindrà el dia que el català perdi la condició de “llengua regional de França” —el sentit de la qual ja sabem quin és— que li va ser imposada en el Tractat dels Pirineus de 1659.

Ben mirat, és bastant lògica la desconsideració envers el català per part dels directius d’una escola que, tot i estar a Perpinyà, porta el nom d’una escriptora francesa com Madame de Sévigné (1626-1696), una de les glòries de l’esplendor de le Grand Siècle; si l’escola es digués Simona Gay, Llúcia Bartre, Caterina Albert, Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal, Maria Aurèlia Capmany o Isabel de Villena, les coses serien molt diferents, tant que ja no estaríem al departament de Pyrénées Orientales ni tan sols a le Pays Catalan.

 
Xavier Deulonder i Camins