El veredicte emès ara fa uns dies pel Consell d’Estat fa que la decisió d’anomenar Occitanie la nova regió administrativa francesa de Tolosa sigui un fet ja irreversible. Roma locuta, causa finita, és a dir, com que a París ja hi han donat la seva sentència, a Perpinyà tothom a callar, igual com quan Lluís XIV va prohibir l’ús del català perquè ho trobava contrari a la seva autoritat i a l’honor de la nació francesa; cal reconèixer, però, que, amb el pas dels segles, alguna cosa s’ha aconseguit que canviï: el centre del poder absolut franco-francès ja no és pas a Versalles sinó a París.

Aquesta actuació del Consell d’Estat té, però, una important part positiva: ara ja no ens hem de continuar preocupant per una cosa, en realitat, sense importància com ho és el nom de l’esguerro territorial de Tolosa; fins i tot suposant que s’hagués dit Languedoc-Catalogne, la designació que ens hauria agradat a tots, la nova regió no és pas res més que una baula del poder francès que ens obligarà a patir el centralisme regional tolosà, igual com en temps de la regió Languedoc-Roussillon tocava conformar-se amb les quatre engrunes que donaven a Montpeller; en tot aquest canvi, Perpinyà no ha perdut capacitat de decisió perquè, senzillament, abans no en tenia tampoc.

Ara que ja sabem que OccitaniePays Catalan és una causa perduda, ens cal fer dues coses; la primera és la de seguir el joc de les institucions del departament quan, de manera encoberta, promouen l’ús de la designació Pyrénées-Méditerranée com a substitut d’Occitanie; darrerament, ja he donat les meves raons per les quals considero un mal menor el nom Pyrénées-Méditerranée. I, en segon lloc, la mobilització que s’ha creat pel nom de la regió, intentar canalitzar-la per aconseguir una regió catalana amb capital a Perpinyà, cosa que, evidentment, no serà gens senzilla perquè tots els arguments que puguem donar per justificar-ne la creació, a París els veuran com a raons de més per no concedir-la de cap manera. Hermeline Malherbe ens avisa que el procés per canviar el nom del departament de Pyrénées-Orientales a Pays catalan pot durar uns trenta anys; ja ho sabem que, quan li convé, l’administració francesa pot arribar a ser kafkiana; no sé pas quines novel·les hauria pogut escriure l’autor de El Procés si hagués conegut París i França. D’altra banda, ja ens podem fer càrrec de quin serà el sostre d’autonomia i d’autogovern d’una hipotètica regió catalana dins de França.

Renée Soum, presidenta de l’Association citoyenne pour Occitanie-Pays catalan, considera la decisió del Consell d’Estat una injustícia perquè exclou la identitat catalana, el seu patrimoni i la seva llengua; que jo sàpiga, que la nova regió de Tolosa es digui Occitanie no significa pas que l’occità hi sigui llengua oficial ni que es consideri que els seus ciutadans tinguin una identitat que no sigui la franco-francesa; poca cosa hauria canviat si la regió s’hagués dit Occitanie-Pays catalan o, millor encara, Languedoc-Catalogne; no em sembla recordar que hi hagués cap mena de reconeixement oficial de la catalanitat a l’antiga Languedoc-Roussillon. Afirma Soum que el respecte de la identitat catalana és una cosa que Nos ancêtres et nos enfants méritent. Hi estic totalment d’acord, només que, segons aquesta lògica, el que caldria fer seria, primer que tot, començar per parlar en català als fills i als joves en general, que, aquesta, i no cap altra, és la llengua dels seus avantpassats. I ara que ho dic, penso que les coses que hem de fer a partir d’ara no en són pas dues sinó tres; la tercera és organitzar cursos de català, parlat i escrit, per als militants i simpatitzants de Oui-au-Pays Catalan; segur que hi aprendran moltes coses.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com