La persistència de certs mites a la Catalunya Nord, a vegades, fins i tot, entre persones d’un indubtable compromís catalanista, sembla ser un greu obstacle per a l’arrelament del catalanisme a la zona francesa de Catalunya, és a dir, una de les raons per les quals a hores d’ara no es pot esperar que una candidatura catalanista passi a la segona volta d’unes eleccions municipals a Perpinyà.

El francès ha pas estat imposat de la mateixa manera a la Catalunya Nord que el castellà al Principat. Repassem-ho; el 1700, Lluís XIV va prohibir l’ús del català en documents oficials de la province du Roussillon i, en el Decret de Nova Planta, promulgat el 1716 per Felip V, es va establir que el castellà havia de ser l’única llengua de les institucions de govern del Principat; posteriorment, els estats liberals van bastir-se donant per fet que tant a França com a Espanya de llengua nacional només n’hi havia —i n’hi havia d’haver— una, igual com la llei d’ensenyament obligatori de Claudio Moyano (1857) i la de Jules Ferry (1882) excloïen igualment el català de l’escola; no sé, doncs, veure-hi la diferència.

Certament, a França no hi ha hagut mai un sentiment anticatalanista tan fort com a Espanya, però això hem d’atribuir-ho a la capacitat que sempre ha tingut Barcelona de disputar la primacia espanyola a Madrid, que, òbviament, Perpinyà no ha tingut mai respecte de París, com també a l’arrelament del catalanisme al Principat des de principis del segle xx, fenomen que, per desgràcia, no s’ha donat també a la Catalunya Nord, d’ací que, malgrat el xovinisme consubstancial al discurs nacional franco-francès, cap intel·lectual de l’Hexàgon hagi sentit mai la necessitat d’escriure invectives anticatalanes equiparables a les de José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno i Antonio Machado; d’altra banda, el menyspreu dels francesos envers el català és del tot comparable al dels espanyols perquè allà on els uns hi veuen un “patois”, els altres hi veuen un “dialecto regional”; ara fa poc, Jean-Luc Mélenchon va fer-se notar per haver escarnit en públic una periodista tolosana pel seu accent, cosa que, òbviament, també podrà passar un dia amb un nord-català que no parli un francès prou parisenc per al gust hexagonal.

Un nord-català pot presumir de ser francès per centenars de raons: Balzac, Brassens, Voltaire, la revolució francesa, etc, mentre que un català del sud només pot tenir vergonya de ser tractat d’espanyol.

També existeix un orgull cultural espanyol basat en Cervantes, Lope de Vega i tots els grans escriptors castellans dels segles xvi i xvii, així com amb els literats de les generacions del 1898 i del 1927, i, a més, sempre queda el recurs de parlar d’una cultura hispana de la qual també formen part Jorge Luis Borges, Julio Cortázar o Gabriel García Márquez entre d’altres; d’altra banda, quin fonament real pot tenir l’orgull de ser francès? Ser ciutadà d’un país basat en la contraposició entre la Ciutat de la Llum —París— i la foscor del desert francès, dins del qual la Catalunya Nord se situa a la perifèria? Viure dels llorers d’una grandeur, del tot passada per al bé d’Europa i, també, del món sencer? Per als qui encara no ho sàpiguen, avui dia la Ciutat de la Llum ja no és París sinó Nova York, igual com ja ha quedat enrere l’època en què tots els catalans aprenien el francès, els uns —els del Nord— per obligació i a la força, i els altres, els del Sud, perquè a tot arreu del món es veia el francès com la llengua de la cultura.

Catalunya i el sud de França s’assemblen molt; per això, si França s’hagués annexat tot Catalunya, ara el Principat seria com Occitània o pitjor encara com Alvèrnia. Evidentment, la similitud entre Catalunya i la França mediterrània o meridional va ser encara més accentuada mentre es va mantenir viu l’ús de l’occità; tant de bo el Principat pugui esdevenir un exemple de què haurien pogut arribar a ser el Llenguadoc o Provença si no s’haguessin deixat entabanar pels cants de sirena franco-francesos, i que aquest exemple arribi a influir en les opinions i sentiments nacionals dels nord-catalans.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com