Durant l’onada repressiva espanyola de novembre del 2017, Xavier Garcia Albiol, aleshores màxim dirigent del PP a Catalunya, va proferir que els independentistes catalans podien marxar al sud de França tranquils i sense cap problema perquè ells diuen que és la Catalunya Nord.

La veritat, sempre m’ha costat de creure que Garcia Albiol —un personatge molt més semblant a Louis Alliot que no pas a Jean-Marc Pujol— pugui ser de debò tan ignorant com per no saber que per Catalunya Nord no s’entén pas tot el conjunt de Marsella, Tolosa, Montpeller, Narbona, Bordeus, Nimes, Llemotges, Arles, Ais de Provença, Avinyó, Niça, etc, sinó, únicament, les comarques catalanes cedides a França el 1659 pel Tractat dels Pirineus: el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya, és a dir, el territori de l’actual departament francès de Pyrénées-Orientales, amb capital a Perpinyà i sotsprefectures a Prada (Conflent) i Ceret (Vallespir). Sigui com sigui, qui ha tingut ocasió de descobrir la diferència entre el sud de França i la Catalunya Nord, ha estat el president del govern espanyol Pedro Sánchez, durant els seus actes d’homenatge als exiliats republicans amb motiu del vuitantè aniversari de la fugida d’Espanya de gairebé mig milió de persones que temien ser víctimes de la barbàrie franquista.

A Montauban (Tarn-et-Garonne), davant la tomba de Manuel Azaña (1880-1940), president la República Espanyola (1936-1939), Sánchez va poder pronunciar el seu parlament i fer-hi l’ofrena floral sense cap mena d’incident remarcable, mentre que a les localitats rosselloneses de Cotlliure, on, com sabem, hi està enterrat el poeta espanyol Antonio Machado (1875-1939), i Argelers de la Marenda, emplaçament del més tristament cèlebre dels camps de concentració que les autoritats franceses van construir per recloure-hi els refugiats i així pressionar-los perquè se’n tornessin a Espanya, el mandatari espanyol s’hi va trobar manifestacions on es demanava la llibertat dels presos polítics catalans i s’hi reivindicava la República Catalana.

Evidentment, no faltaven pas a la veritat els mitjans de comunicació espanyols quan definien com a “independentistes catalans” els participants en aquestes accions de protesta, només que se’ls escapava el petit detall que es tractava d’uns catalans que si miren què posa al seu passaport i al seu carnet d’identitat no s’hi troben pas Espanya sinó França, perquè, òbviament, per més catalans que siguin, els originaris de la Catalunya Nord —el departament de Pyrénées-Orientales perquè ho entenguin Garcia Albiol i d’altres que encara no han baixat de la figuera espanyola o que vénen no pas d’Arbeca sinó de los cerros de Úbeda— no són pas ciutadans espanyols sinó ciutadans francesos. D’altra banda, a l’actual ministre d’afers estrangers espanyol Josep Borrell —natural, com tothom sap, de la Pobla de Segur (Pallars Jussà)— bé li deuen arribar informes sobre les cassolades en suport dels presos catalans que s’organitzen davant del consolat espanyol de Perpinyà, però no pas davant dels consolats de Bordeus, Marsella, Montpeller i Tolosa, i això per no parlar de les protestes espanyoles contra la presència de llaços grocs en edificis públics de Perpinyà.

El procés independentista sud-català està ajudant la Catalunya Nord a situar-se de nou al mapa de Catalunya; ara, només falta que se n’adonin també els responsables dels programes culturals de TV3 que quan anuncien un llibre, en parlen també de la versió castellana però sense referir-se també a la francesa; al capdavall, si hi ha catalans que, per diferents raons, tenen tendència a llegir en castellà, també n’hi ha d’altres de més inclinats a llegir en francès, i tant els uns com els altres poden ser igualment espectadors o oients dels mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).

En realitat, però, ja me’n faig càrrec que donar, a la televisió i la ràdio de Catalunya, al francès el mateix tracte que es dóna al castellà només serà possible quan la República Catalana hagi esdevingut efectiva.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com