Malgrat que durant tot el segle xx a Catalunya això no s’hagi volgut entendre, l’estat i la nació constitueixen un binomi inseparable per la molt simple i senzilla raó que l’estat no és pas res més que l’aparell polític de què es dota la nació per administrar-se i governar-se; per això, tot estat es legitima apel·lant a un discurs que afirma, amb arguments històrics, culturals, lingüístics o ètnics, l’existència de la nació que li proporciona la seva raó de ser. Al món hi ha constituïts tota una sèrie d’estats però n’hi podria haver uns altres de diferents; per això, tot estat necessita, imperiosament, legitimar-se per evitar així esfondrar-se tal com, en el seu moment, va passar amb l’URSS, Iugoslàvia, Txecoslovàquia, la República Democràtica Alemanya o l’Imperi Austrohongarès; així doncs, com que, avui dia, tots els territoris del món, amb l’excepció segurament de l’Antàrtida i d’algun altre possible cas especial més, estan administrats per un estat, tothom està abocat a ser nacionalista ja sigui acceptant el discurs nacional de l’estat constituït a la zona on viu o bé proposant-ne un altre.

Si apliquem a la pràctica aquesta teoria, ens trobem que França i Espanya es legitimen postulant l’existència d’unes nacions, la francesa i l’espanyola, sense les quals aquests dos estats no podrien legitimar-se cosa que els condemnaria a la desaparició; en conseqüència, als catalans independentistes, és a dir, als que proposen una Catalunya independent, no els queda més remei que sostenir l’existència d’una nació catalana que proporcionaria la legitimitat imprescindible tant al futur estat català com al seu desig de bastir-lo. D’ací deduïm que és del tot absurd pretendre contraposar independentisme i nacionalisme, com semblen voler-ho fer alguns dirigents d’ERC com ara Roger Torrent i Gabriel Rufián perquè sense una nació catalana seria impossible crear la República Catalana que ells diuen pretendre implantar.

Al segle XIX, el govern d’Isabel II (1833-1868) era tan nefast i lamentable que, el setembre de 1868, va esclatar a Espanya una revolució que envià la reina a l’exili; ara bé, aquell mateix 1868, va iniciar-se la primera guerra de la independència de Cuba, perllongada fins 1878; que Isabel II era un desastre, això ho acceptaven tant els cubans com la resta dels espanyols, la diferència era que a Cuba van deixar de sentir-se espanyols i per això, malgrat que s’hagués posat fi al regnat d’Isabel II, que es podia veure com la causa de tots els mals d’Espanya.

A Cuba van optar no pas per sumar-se a la revolució espanyola sinó per la independència, igual com avui dia a Catalunya en són molts que no pretenen pas arreglar Espanya sinó, simplement, separar-se’n. En l’actualitat, Espanya és un país governat per una monarquia corrupta d’origen franquista, amb una administració pública que, malgrat l’existència de les comunitats autònomes, és tan centralista com la francesa —que ja és dir—, i que, a més, imposa el castellà com a única llengua nacional en detriment del català, el basc i el gallec com també sotmet algunes regions, com ara Catalunya, el País Valencià i les Illes, a un espoli fiscal insuportable; en teoria, però, tots aquests problemes podrien resoldre’s intentant reformar o refundar Espanya per exemple convertint-la en una república federal on cadascun dels seus estats fos del tot lliure per decidir quina ha de ser la seva llengua oficial sense haver-n’hi cap de definida com a oficial a tot Espanya, és a dir, fent que al castellà no se li pogués dir espanyol; per tant, voler separar-se d’Espanya implica, necessàriament, considerar-se membre d’una nació diferent de l’espanyola —no sentir-se espanyol, vaja—, és a dir, no identificar-se amb els referents culturals, històrics i simbòlics que configuren la nació espanyola.

Si la Va República Francesa ja no pot continuar més perquè fa aigües per tot arreu, doncs es proclama la VI República i llestos o, si es vol, es fa una revolució ja que, després de les de 1789, 1830 i 1848, una més ja no ve d’ací, i aquest deu ser el pensament dels catalans que participen en les protestes dels armilles grogues tot enarborant la bandera tricolor francesa que, com és lògic, rebutja tot nord-català partidari de la independència i reunificació de Catalunya no pas perquè li sembli que la V República Francesa no va ni amb rodes sinó perquè considera que la seva nació no és pas la francesa sinó la catalana.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.