Ja és ben trist que l’únic argument per demanar el vot per a Jean-Marc Pujol sigui el del mal menor perquè l’alternativa és ni més ni menys que Louis Alliot, però la situació política de Perpinyà és la que hi ha i prou. D’ací sis anys, ja en parlarem, però, és clar, és que això mateix també podia haver-se dit exactament igual el 2014.

En valorar aquest panorama tan galdós, per no dir depriment, Jordi Vera carrega contra totes les candidatures excepte, lògicament, la llista Pour Perpignan que, segons ho afirma, ha aportat una mica de sang nova a la vida política perpinyanesa.

En realitat, però, resulta que, el 2014, Romain Grau va presentar-se dins de la llista de Jean Marc Pujol i que, a més, entre el 2014 i el 2017, va ocupar el càrrec d’adjunt a l’alcalde; d’altra banda, en la política catalana Jordi Vera és ja un gat vell, potser un xic massa i tot. Obtenir només el 18% dels vots en la primera volta sent l’alcalde sortint no és pas per sentir-se’n cofoi, certament, però és que, amb tota la seva àuria de candidat jove, ben preparat i amb bons contactes a París, Grau no ha aconseguit ni tan sols superar Pujol i, segons sembla, a diferència de Manuel Valls, Romain Grau no disposa pas de l’escapatòria d’anar a provar sort a Barcelona o a on sigui del Principat.

En opinió de Jordi Vera, Oui au Pays Catalan treballa per a construir una alternativa pour tout notre territoire que pretén aplegar tothom que estimi notre Pays Catalan perquè es tracta de ‘protéger notre terre et notre identité catalane face à Frêche, Valls, Delga, et personne ne peut nous accuser de faire le jeu de quiconque car notre parti c’est vous et le Pays Catalan. Tot això està molt bé però si li fas retret d’escriure en francès, et surt amb el ciri trencat que “el francès també es la llengua de molts catalans!” i si pretens objectar-li que, seguint aquesta lògica, llavors el castellà també caldria considerar-lo la llengua de molts catalans, et respon “aparentment sí”.

Queda clar, doncs, que en aquesta identitat catalana que cal defensar contra Frêche, Valls, Delga o qui sigui, el català no hi té gaire lloc precisament perquè la llengua de molts catalans és el francès; la pregunta, lògicament, és si de debò hi ha cap diferència entre la doctrina de Oui au Pays Catalan i la del discurs nacional franco-francès.

Vistes les seves actituds lingüístiques i la seva resposta sobre la qüestió del castellà, molt em temo quin seria el seu discurs si un dia es cansés de la Catalunya Nord i provés de mirar si a Terrassa encara queda algú disposat a fer-li cas; potser al seu costat Manuel Valls encara semblaria un independentista radical. Evidentment, en teoria, el partit de Jordi Vera també podria dir-se “Oui a la Catalogne Nord”; ara bé, ell parla del “País Català de França” mentre que la denominació “Catalunya Nord” la rebutja perquè “No el Vietnam del Nord o la Corea del Nord…Aquí la gent diu le Pays Catalan i pus!”; així doncs, Llorenç Planes deuria equivocar-se quan va proposar anomenar Catalunya Nord la zona francesa de Catalunya.

Això em porta a preguntar-me quin deu ser el “tout notre territoire” de què parla; els Països Catalans segur que no, i Catalunya em sembla que tampoc sinó que tot deu reduir-se al Pays Catalan, que com sabem es una versió de Catalunya castrada per França, d’ací que el català hi destaqui, precisament, per la seva absència. Com que qui no es consola és perquè no vol, pitjor seria encara si el partit és digués “Oui aux Pyrénées Orientales” o, ja que hi som posats, “Oui 66”.

Òbviament, Jordi Vera està en el seu perfecte dret de defensar i proposar les idees o projectes que vulgui però a mi em sembla evident que la seva alternativa no té pas res a veure amb la meva, perquè el meu objectiu no és pas le Pays Catalan sinó la Catalunya Nord que, encara que hi tingui alguns punts de contacte, és una cosa del tot diferent; per això, a la gent que diu “le Pays Catalan i pus!” miro de convèncer-la perquè acabi dient Catalunya Nord. Com ja he dit en més d’una ocasió, el meu objectiu final és que arribi el dia en què només els historiadors sàpiguen del cert per on passava la frontera del Tractat dels Pirineus i, doncs, siguin els únics que estiguin segurs que, abans, el Vallespir era de França i la Garrotxa, d’Espanya.

Vera presumeix que: “jo parli en català amb tota la meva famíli, dona, fills, gendres, nets, nebots (de totes procedències: Martinica; Hongria, Algèria, Ucraïna, espanyols, francesos) i francament no coneixi cap altre clan al País Català de França que en faci tant!I molt me temi que, en això, tingui bastanta raó; evidentment, l’objectiu és aconseguir que aquesta conducta lingüística deixi de ser un motiu d’orgull perquè es converteixi en normal i habitual per a tots els nord-catalans.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.