Featured Video Play Icon

Han passat 15 dies des que es va conèixer la Sentència i la resposta del poble unit ha estat la de no inhibir-se i autodefensar-se de la cultura de la violència. Perquè per tal que el món vagi malament n’hi ha suficient que el poble no faci res. No fer res vol dir consentir els disbarats de l’estat espanyol, l’aparent passivitat del govern català i el sofriment dels líders polítics empresonats, exiliats, detinguts, encausats i ferits, d’entre ells 71 periodistes. En total més de 700 ferits, 235 detinguts i 50 empresonats s’han succeït, aquests dies, a les principals ciutats catalanes.

El poble català no vol la inhibició, vol la lluita no violenta i pacífica per dignitat, com s’ha vist en les ‘Marxes de la llibertat’ i en la manifestació del carrer Marina a Barcelona, el passat dissabte, i en les diferents concentracions també al territori, així com en les encartellades i en la vaga del 18 d’octubre. Unes accions per defensar els drets humans i llibertats i l’autodeterminació del poble català.

Perquè la cultura de la pau és oposada a la passivitat, a la conformitat o a la rendició. No ens podem quedar quiets veient com continua la injustícia perquè el no violent també és lluitador.

I el poble català no està quiet i opta per una lluita no violenta, pacífica i amb respecte i es troba una i altra vegada amb la força del violent. El no violent, tot i els crits, les amenaces i els cops, no cedeix, no es rendeix, no retrocedeix: manté les seves opinions amb força denunciant, i si cal desobeint pacíficament, sense amagar-se mai, resistint amb serenitat davant la força del violent. Aquesta postura valenta i decidida del poble desconcerta el violent.

Està clar que la lluita no violenta i pacífica és arriscada, però ho és qualsevol lluita.

Al llarg de la història vèiem que el mal no el produeix el conflicte, sinó la manera d’afrontar-lo quan es presenta. Ens trobem amb conflictes perquè les coses canvien, perquè les persones són éssers vius i creixem i canviem. Un conflicte, en definitiva és un bon senyal, indica que ens movem. És una oportunitat per avançar.

Davant dels conflictes es poden optar per dos posicionaments: sortir-se amb la seva, al preu que sigui, i menyspreant els sentiments de l’altre. Aquesta és la proposta de la cultura de la violència. I una segona postura: la de trobar una solució amb la cultura de la pau.

Cal diferenciar el conflicte de la violència.

Els conflictes no són ni bons ni dolents, la violència en canvi sempre és un mal i fa mal. La violència és la forma d’afrontar els conflictes pròpia de les bèsties o dels homes de les cavernes amb les llances paleolítiques. Sembla que els humans amb Intel.ligència poden aspirar a resoldre’l de manera més racional. Jugar-se el resultat d’un conflicte “a veure qui té més força?” és una irresponsabilitat, és un absurd. Perquè qui té més força només demostra tenir més força, però no la raó: el resultat és de més de 700 ferits atesos, com indiquen @sanitarisxrep, a més de l’estat de pànic i angoixa que suposa viure-ho i, per tant, de les greus conseqüències psicològiques.

Sembla lògic pensar que el criteri per resoldre els conflictes hauria de ser la veritat i la justícia i no la força i la brutalitat.

L’esforç s’hauria de posar en trobar la veritat i la justícia, és a dir, en arribar a una solució justa per a tothom. No cal dir, que el resultat de la violència sempre és el dolor, el patiment i la destrucció. Moltes vegades, el sofriment ocasionat és molt superior al benefici que es volia obtenir.

Darrera de la violència hi ha idees com sentir-se fort, posseïdor de tota la veritat i tota la raó, i tancat a les aportacions i als acords, per tant al diàleg.

El violent pensa que ell no és igual que els altres, té més drets, que és superior, i per tant, té dret a jutjar-los i a executar-los, a fer-los mal, a apartar-los del seu camí i a destruir-los. Formen part de la cultura de la violència paraules com força, domini, superioritat, intransigència, venjança, odi, orgull… El feixisme és l’exponent màxim d’aquesta cultura.

Però davant dels conflictes hi ha encara una possibilitat pitjor que la violència: la passivitat, la indiferència i el fugir d’estudi. Les conseqüències d’aquesta actitud són més negatives que les de la mateixa violència. Estem veient que qui té el poder sembla que es desenté dels conflictes, els esquiva i els dissimula. Una situació que no ajuda perquè tard o d’hora el conflicte s’haurà d’abordar i com més tard, més greus poden ser les conseqüències.

Mentrestant, les manifestacions i mobilitzacions socials de suport als catalans i catalanes es van succeint, dia rera dia, a tot el món, així com també a l’estat espanyol, i la premsa internacional mira i es fa ressò dels esdeveniments que estan tenint lloc a Catalunya.

Rusc d’Abella