Amb tota probabilitat, la nova regió de Tolosa, dissenyada a París com no podia ser de cap altra manera, s’anomenarà Occitanie-Pays Catalan; molts s’haurien estimat més Occitanie-Catalogne, mentre que algú es plantejava si no resultava més lògic i més adient Languedoc-Catalogne. De debò que hem de veure en aquesta denominació regional una fita en el camí cap al nostre alliberament nacional o bé només una concessió del tot innòcua i insubstancial?

Els sacerdots de la deessa Marianne han arribat a la conclusió que el nom Catalogne era anatema perquè es tractava d’una heretgia contrària als dogmes de la religió hexagonal. Cap sorpresa, doncs. Argüeixen que tal denominació podria induir a confusió amb Catalunya i amb Barcelona; en el seu dia, Lluís XIV ja hi va pensar i, per això, després del Tractat dels Pirineus, va instituir la province du Roussillon i no pas la province de la Catalogne. Segurament si Lluís XIV hagués reeixit a apoderar-se de tot Catalunya, tal com va intentar-ho en les dècades posteriors a 1659, o si la frontera hispano-francesa estigués avui dia al lloc on Napoleó la va posar el 1812, amb els seus departaments de Bouches-de-l’Èbre, Montserrat, Sègre i Ter, el nom Occitanie-Catalogne no hauria significat cap problema, i a ningú no se li acudiria pensar que el Consell d’Estat pogués tenir cap motiu per vetar-lo.

En un gest de benvolença, que, segurament esperaran que els agraïm, ens han permès, com a premi de consolació, el nom Occitanie-Pays Catalan, sobretot després que, des del sud dels Pirineus, algú deu haver-los observat que Occitanie-Roussillon, el primer premi de consolació en què havien pensat, no era pas correcte perquè dins de la regió, a més del Rosselló també hi havia el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya. Naturalment, si la les fronteres no s’haguessin mogut del lloc on les van deixar Jaume I i Lluís IX el 1258 al Tractat de Corbeil o Ferran II d’Aragó i Carles VIII de França el 1493 al Tractat de Barcelona, llavors els noms Catalogne, Pays Catalan o Roussillon es veurien tots com a coses igual d’alienes a França, però, dissortadament, les coses no han anat pas així sinó d’una altra manera. Per cert, de França, no se’n podria dir també le Pays Français? Ja me’n faig càrrec que en el món de la Liberté, Egalité et Fraternité, encara hi ha categories.

En la discussió sobre el nom de la regió, Martin Malvy, ex-president la de la regió de Midi-Pyrénées, va tallar la intervenció de Joan Becat amb un argument tan decisiu com el d’observar que quatre-centes mil persones no tenien pas dret a imposar la seva voluntat a sis milions. Vet ací, doncs, la mare dels ous que Becat assenyala: si durant les darreres quatre dècades hem patit el centralisme regional de Montpeller, ara ens tocarà patir el de Tolosa, la qual, dins de la seva regió, voldrà reproduir, només que, lògicament, en petit, la relació de París amb el conjunt de França, d’ací que per aquells verals no estiguin gaire acostumats al debat i a la discussió. Per tant, amb el nom Occitanie-Pays Catalan, l’única cosa que s’haurà aconseguit és que ens daurin la píndola perquè, es digui com es digui la regió, la penúltima paraula sempre la tindran a Tolosa, mentre que l’última, tal com ens ho podem figurar, la tindran a París. I, mentrestant, de constituir el Pays Catalan, per dir-ho en una terminologia comprensible per als caps hexagonals, en una regió amb capital a Perpinyà, ni parlar-ne.

Igual com van ser-ho les seves predecessores de Midi-Pyrénées i Languedoc-Roussillon, la nova regió de Tolosa no és pas res mes que un esguerro territorial creat a París sense comptar per a res amb la possible opinió dels llocs afectats. Per això, independentment de quin n’acabi sent el nom oficial, jo faig una crida als militants i simpatitzants del moviment catalanista a denominar la nova regió Ruritanie, ja que, al capdavall, a una regió absurda no hi ha res que li escaigui més que un nom absurd i, a poder ser, que a més sigui ridícul i grotesc.

  • El nom Occitanie-Pays Catalan es ven com un reconeixement de la identitat de les terres sud-pirinenques de la regió de Tolosa. Em sembla molt bé, només que jo diria que un dels fets cabdals en la definició de la identitat catalana és, precisament, la llengua catalana, la qual, com tothom sap, en la zona francesa de Catalunya no viu pas ara en un moment de vitalitat o d’esplendor; per això, a mi em sembla incongruent parlar d’identitat catalana però no fer res per a la recuperació de la llengua.

 

Xavier Deulonder i Camins (Dl. 11 d’abril del 2016)

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.