Com és que l’Express ha publicat un dossier assenyalant que la inversió de l’Estat a París, i a la regió de l’Île-de-France en general, és nou vegades superior a la que es destina a la resta de França? És clar que això és un escàndol i una aberració, però, com sabem, des de sempre, França s’ha basat en la contraposició entre París —la Ciutat de la Llum— i la zona de foscor i tenebres del desert francès; naturalment, dir que la Revolució va esclatar perquè la monarquia era autoritària i absolutista no és pas correcte perquè això ja passava anys i segles abans de l’accés de Lluís XVI al tron; per tant, si volem comprendre els fets de 1789 hem de buscar unes causes més properes a les circumstàncies del moment, igual com ens trobem ara si pretenem explicar-nos la difusió per l’Express d’unes declaracions de l’ex-ministre Jack Lang on afirma que el cost del 80% de l’oferta cultural parisenca va a càrrec no pas de l’Ajuntament de París, com seria lògic, sinó del govern de la República Francesa, en la qual, com podem veure, el lema Llibertat, Igualtat i Fraternitat significa, a la pràctica, que tots els francesos són iguals només que els parisencs són més iguals que els altres, que s’han de conformar fent la viu-viu en un racó qualsevol de la perifèria nacional; d’altra banda, també comprenem que la supressió de la línia de tren de mercaderies de Perpinyà a Rungis no és cap problema perquè això no significa pas que a París es quedin sense fruita i verdures. Durant gairebé dos-cents anys, qui no tenia oportunitats a la seva regió o departament d’origen sempre podia marxar a París que, a més, era la capital cultural del món i, per això, el so fet d’haver deambulat per les vores del Sena ja conferia una pàtina de prestigi; ara bé, d’ençà de la fi de la II Guerra Mundial, el centre del món és a Nova York i, d’altra banda, la llengua internacional és l’anglès i no pas el francès com fins aleshores; a part d’això, des de fa unes quantes dècades, ja no funciona l’opció de buscar-se la vida a París quan no es troba feina al departament d’origen, però això no ha fet pas que França abandoni el seu centralisme a ultrança; així doncs, continuem tenint el mal de sempre només que sense les compensacions d’abans.

No sé pas quina opinió deu tenir Jack Lang sobre la Catalunya Nord, si és que en té cap, però amb el seu historial de fidel servidor de França, m’estimo més no fer-me gaires il·lusions; ara bé, no deixa de tenir la seva importància que sigui una persona a qui no es puguin suposar simpaties ideològiques amb el catalanisme qui ens mostri cruament què n’han tret els nord-catalans de lliurar-se en cos i ànima al projecte nacional francès fins al punt, fins i tot, de renunciar a la transmissió generacional de la llengua parlant als fills en francès; no s’havia donat mai tant a canvi de res, o potser, més aviat, de perdre-ho tot, incloent-hi la dignitat.

Una França sense el centralisme parisenc és possible però seria una cosa tan diferent d’allò que coneixem que el sol fet d’intentar concebre-la ja costa Déu i ajuda; a més, hauríem de comptar que, a causa de la seva resiliència, el centralisme seria molt difícil d’eliminar, sobretot perquè certs populismes demagògics, com el de Marine Le Pen, proposa ni més ni menys que la radicalització de l’actual model francès com a solució als problemes de la societat, o també perquè Jean-Luc Mélenchon, el cap d’una esquerra pretesament transformadora i revolucionària, és capaç de riure-se’n d’algú, en públic i davant de tothom, perquè parla el francès amb accent llenguadocià; tanmateix, a la Catalunya Nord encara existeix una opció molt més senzilla que intentar reformar o arreglar França: trencar-hi i marxar-ne, fer taula rasa, doncs, d’un estat que, en realitat, no ha portat res de bo a la societat nord-catalana i abandonar un projecte nacional que no consisteix en res més que en la renúncia a la pròpia identitat.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com