Quan jo eri un mainatge, Perpinyà era aquella ciutat del sud de França on gent de tot arreu d’Espanya hi anava a veure pel·lícules que, pel seu contingut eròtic o pornogràfic, el règim franquista prohibia d’exhibir als cinemes; suposo, per tant, que per a molts dels que hi havien muntat sales de cinema, la fi del franquisme va representar la ruïna.

Anys més tard, quan jo ja no eri un mainatge però encara eri jove, a causa del canvi que va establir-se entre el franc i la pesseta —per als joves, les monedes que s’usaven a França i Espanya abans de l’arribada de l’euro—,l’antiga capital del Regne de Mallorques va esdevenir, durant un breu temps, un lloc on els sud-catalans podien fer-hi compres a uns preus tan rebentats que compensaven del tot el cost del desplaçament; poc després, per l’acció d’un alcalde amb aspecte hiperactiu, vam descobrir “Perpinyà la catalana”, una ciutat disposada a establir vincles amb la resta de Catalunya.

Des de fa un any, Perpinyà és una ciutat on, per a disgust d’alguns visitants espanyols, s’hi poden veure, fins i tot en edificis públics com ara la seu del Consell Departamental, llaços grocs de rebuig a la resposta repressiva i violenta d’Espanya al procés independentista del Principat, on, a més de cassolades al consolat espanyol, es va fer una rebuda institucional, amb tots els ets i uts, al president Quim Torra, en la qual vam poder veure l’alcalde Jean-Marc Pujol amb el llaç groc i, sobretot, on el passat 30 d’octubre s’hi va organitzar un gran acte de solidaritat amb els presos polítics catalans davant del Castellet; com que va tenir lloc un dimarts, dia laborable, m’imagino que la majoria dels que s’hi van congregar deurien ser nord-catalans. Com podem veure, doncs, al llarg de les darreres dècades, Perpinyà ha canviat força i en un sentit clarament positiu si no fos, és clar, perquè en els ja força llunyans temps d’Emmanuelle o de L’últim tango a París, encara deuria resultar força senzill sentir-hi gent enraonant en català al carrer amb tota normalitat.

D’altra banda, parlant del referèndum de l’any passat, l’Indépendant ha carregat contra les autoritats judicials espanyoles per pretendre fer creure que els corresponsals a Barcelona dels diaris alemanys Bild i Der Spiegel, l’italià la Republicca, l’argentí Clarín, els francesos Le Monde i Le Figaro, l’anglès The Guardian i l’americà The Washington Post així com de la cadena de televisió britànica BBC i de la CNN s’havien dedicat a difondre notícies falses a conseqüència de la perversa manipulació a què els havia sotmès la Generalitat de Catalunya, la qual, segons resulta, deu tenir poder per fer veure blanc allò que es negre, és a dir, de fer veure policies estomacant de valent gent pacífica que només volia anar a votar allà on, en realitat, únicament hi havia uns perillosos terroristes armats fins a les dents i amb ganes de sang. Naturalment, explica l’Indépendant, els tribunals espanyols silencien un informe de la ONG Reporters sense fronteres sobre les agressions patides pels periodistes durant les càrregues policials i la condemna d’aquesta entitat a la repressió desproporcionada de l’Estat que va deixar un balanç de 850 ferits, com també retallen l’informe en al·ludir a les pràctiques coactives de la Generalitat però, en cap cas, a les de les autoritats espanyoles.

El problema, com se’n fa ressò l’Indépendant, no és pas el moviment independentista català sinó el tractament que es dóna a Espanya al treball de la premsa. Vaja que, excepte per la qüestió de la llengua, l’Indépendant ha estat veritablement “le journal d’ici”.

D’aquest reportatge, en parla el diari digital català El nacional, el qual, però, lamentablement, s’ha referit a l’Indépendant tractant-lo de “rotatiu francès”. En realitat, però, es tracta d’un més dels diaris de la premsa comarcal de Catalunya on, per desgràcia, la presència del català hi és tan ocasional i escadussera com ho és a La Mañana de Lleida i, evidentment, als de El nacional no se’ls acudiria de cap manera posar en dubte que La Mañana sigui un diari català.

En l’acte del 30 d’octubre, es va difondre un vídeo del president Carles Puigdemont agraint la solidaritat de la Catalunya Nord amb el procés independentista sud-català; suposo, doncs, que la millor manera de correspondre al gest i l’acció de molts nord-catalans deu ser començar a mentalitzar-se que la Catalunya Nord és, tal com el seu nom mateix ho indica, una part de Catalunya.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com