Respecto molt la gent que va decidir desplaçar-se fins a París per participar en la manifestació en defensa de les llengües dites regionals contra la reforma del ministre Jean-Michel Blanquer que pretén excloure-les de l’ensenyament; tanmateix, em sembla molt més encertada l’opció dels que van quedar-se a Perpinyà per concentrar-se davant de la prefectura i exigir-hi l’ensenyament en català a tots els centres escolars de la Catalunya Nord.

Com tothom sap, París és la seu de l’únic poder existent a França, el dels ministres, polítics i funcionaris que, reunits a la vora del Sena, decideixen què s’ha de fer fins al darrer racó de l’Hexàgon i, també, dels territoris i departaments d’ultramar, i si les disposicions que adopten als seus despatxos són rebutjades per la població del lloc afectat, tant hi fa perquè l’administració francesa es basa en el principi que un cop París hi ha dit la seva, tothom ha de callar, tal com va veure’s en tot el procés de creació de la regió d’Occitanie, en el qual no es va voler concedir, ni tan sols, una cosa tan innòcua i de vol gallinaci com el nom Occitanie-Pays Catalan; per tot això, emprendre un viatge d’unes quantes hores i de bastants quilòmetres per defensar la presència del català a l’escola de la Catalunya Nord ho considero una actitud provinciana fruit de la interiorització de la idea que a França tot allò que s’esdevé fora de París i rodalia no existeix i prou. Ja ho sé que, dins de França, Perpinyà no té pas, ni de bon tros, el pes econòmic i social de què disposa Barcelona a Espanya, però, tot i així, l’objectiu hauria de ser aconseguir que el ministre Blanquer es veiés en el tràngol d’haver de deixar, per uns moments, el seu despatx de París per traslladar-se a Perpinyà, que, per a ell, deu ser una mena de racó de món que amb prou feines surt al mapa, a veure què volen els catalans. En evocar la nostra història, parlem amb orgull de l’Assemblea de Pau i Treva del 1027, una reunió d’alts dignataris eclesiàstics i pagesos que va tenir lloc no pas a la catedral d’Elna, com, en teoria, hauria estat més lògic, sinó als prats de Toluges; queda clar, doncs, qui va ser que va haver d’anar al terreny de l’altre.

A França no hi hem d’anar a fer res perquè els problemes dels catalans, cal tractar-los a Catalunya, un país que, com tots ho sabem, té el seu límit septentrional al massís de les Corberes, el qual, segons s’explica en qualsevol manual de geografia, queda força lluny de París. D’altra banda, considero que hauria estat una molt bona idea complementar la concentració davant de la prefectura de Perpinyà amb una acció similar davant del consolat francès de Barcelona; en primer lloc, això podria servir per recordar que Perpinyà també és Catalunya en l’únic lloc del món on una cosa tan simple com aquesta sembla haver-se oblidat i, a més, que Barcelona, una ciutat on, com és de domini públic, darrerament hi ha molta tendència a organitzar manifestacions al carrer, actués com a caixa de ressonància de la Catalunya Nord, no sols en qüestions de llengua sinó, també, per posar un exemple entre molts, en el contenciós de la reobertura de la línia de tren entre Perpinyà i Vilafranca del Conflent, seria una cosa que, en podem estar segurs, no faria gens de gràcia ni a les altes esferes de París, ni tampoc a aquells que pretenen fer política a la Catalunya Nord prometent fer marxar el país usant les seves influències i contactes amb la capital del Sena.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.