Com que enguany, per les raons que ja sabem, el festival Visa-pour-l’image ha passat a segon terme en l’actualitat de Perpinyà i de la Catalunya Nord en general, o, si més no, la seva present edició es recordarà molt més per allò que no ha mostrat que pels objectes de la seva exposició, em dedicaré a comentar fets diversos d’aquests primers dies de setembre.

El passat dia 2, va morir a Argelers de la Marenda la supercentenària Adma Tura a l’edat de 111 anys i 250 dies, potser la persona de més edat de tot Catalunya; em sap greu la desaparició d’algú que podia recordar aquells bons i vells temps en què dir “A Perpinyà es parla en català” no era pas l’afirmació d’una reivindicació identitària, sinó, simplement, la constatació d’una cosa del tot òbvia i natural; evidentment, si Adma Tura, nascuda a Kaitouly (Líban) el 25 de desembre de 1906 i veïna d’Argelers des de 1950, va aprendre el català no crec pas que fos per cap mena de compromís ideològic o de curiositat intel·lectual sinó, només, perquè aquesta era la llengua que se sentia pels carrers d’Argelers quan hi va anar a viure. A hores d’ara, només em pot quedar la confiança que si al Principat les coses van bé, els esforços del moviment catalanista del nord podran dur algun dia a recuperar allò que no s’hauria hagut de perdre mai.

Le Cercle philatélique France Tchéquie Slovaquie (CPFTS) va convidar els col·leccionistes de segells i de postals d’Elna a visitar l’exposició filatèlica “Praga 2018” on s’hi exhibia el primer segell emès pels serveis postals de Txecoslovàquia, estat que va constituir-se ara fa cent anys, així com d’altres curiositats filatèliques mundials; a més, els van organitzar una visita turística per Praga, ciutat, però, que, des de fa vint-i-cinc anys, ja no és la capital de Txecoslovàquia sinó de la República Txeca. Ja m’ho figuro que no els deuen haver portat pas, de cap manera, a visitar el lectorat de català de la Universitat de Praga, un lloc, evidentment, no gaire recomanable perquè molts dels que han començat a estudiar-hi català han acabat ballant sardanes a la plaça de Prada (Conflent) durant l’UCE; d’altra banda, la bona entesa dels francesos amb Tchéquie Slovaquie, hem d’atribuir-la al fet que, en tot el garbuix d’interdependències entre les diferents potències europees que va dur a la desgràcia de la I Guerra Mundial (1914-1918), França era enemiga de l’Imperi Austrohongarès, l’estat que dominava els territoris que, el 1918, van passar a formar Txecoslovàquia; per tant, l’actitud francesa envers la independència de Txecoslovàquia era diametralment oposada a la que, sobre la independència de Catalunya, va expressar la ministressa d’afers europeus Nathalie Loiseau en la seva recent visita a Perpinyà, on va recordar-nos que, per si de cas ho havíem oblidat, la línia política de París passa sempre per un estricte respecte a la legalitat constitucional espanyola; al capdavall, vés què podria passar a França —més concretament a Còrsega— si Espanya acabés com Txecoslovàquia el 1993 o, pitjor encara, com l’Imperi Austrohongarès el 1918, i, a sobre, a Perpinyà diuen que també són catalans.

Els alcaldes respectius, Jeannot Arnaudiès i Joan Vinyes, han celebrat trenta anys de l’agermanament entre Reiners i Maçanet de Cabrenys; no em sembla pas malament que aquestes dues viles estiguin agermanades i suposo que aquesta relació deu haver estat força positiva fins i tot per al manteniment i recuperació del català, només que a mi em sembla obvi que si la frontera del Tractat dels Pirineus no hi fos, no se li hauria acudit pas a ningú agermanar un poble del Vallespir amb un altre de l’Alt Empordà però, és clar, també em faig càrrec que les coses són com són i estan com estan.

Si amb el seu Adeu-siau guinyols, Joan Daniel Bezsonoff ha aconseguit fer entendre als lectors de l’Indépendant que el català és una llengua que pot usar-se amb tota normalitat per parlar de coses que no tinguin res a veure amb reivindicacions catalanistes o amb esdeveniments locals, tot això que hi haurem guanyat.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb