Què ens passarà, a Catalunya Nord, si arriben primers els candidats oposats a la independència ? És clar que esperem que guanyi el sí. Lògicament el poble català hauria de triar majoritàriament la llibertat i el que representarà un país independent, és a dir una vida millor. Però, legítimament, es pot dubtar de si s’arribarà a bon port i sobretot, si val la pena de llençar-se a la travessia que un pot considerar perillosa.

Els milers de migrants que se juguen la vida a les aigües de la Mediterrània tenen plena consciència que els riscos que prenen valen la pena perquè d’allà on vénen els espera una existència molt pitjor. Per això no hesiten gaire. I tinguem ben present que bona part dels qui fan el viatge no són pobres ni miserables. Són al contrari els qui tenen prou mitjans (els passatges els costen milers d’euros) d’organitzar la seua fugida i d’actuar per donar un tomb decisiu al seu destí. Transposant a l’escala d’un país, Catalunya se troba en una disjuntiva semblant. Els electors catalans han de triar davant del dilema : quedar-se tal com són i anant diluint-se dins una Espanya en curs de recenralització, o prendre el seu destí en mà i actuar per emprendre un camí inevitablement millor.

Les hesitacions poden ser motivades per dos arguments : la manca de convicció en el sentiment personal de catalanitat, o la temença de dirigir-se cap a un futur més complicat, menys còmode, que empitjoraria la vida personal de cadascun. Des d’aquesta perspectiva, la possibilitat que el futur dels catalans sigui pitjor, per raonar en tota objectivitat, cal plantejar la qüestió sencera : arribats en aquest punt de la relació Catalunya – Espanya i un cop s’hagin fetes les eleccions, és possible que la situació col·lectiva i individuals dels catalans vagi a pitjor que la que hi ha ara ?

Aquí s’ha d’evocar, la perspectiva d’una victòria del NO a la independència. L’electorat ha de tenir clar abans de votar què podria passar. La resposta és important per al futur de la Catalunya Sud i per cadascun dels seus habitant. I seria oportú que els analistes, els polítics exposessin tot el detall dels perills que representaria per Catalunya i els seus ciutadans les conseqüències d’una victòria del NO. Molt probablement se caldria esperar a un retrocés autonòmic, a un període d’incertesa i de confrontació exacerbada, i ves a saber si mesures de revenja en contra de Catalunya i dels seus habitants. Arribats en aquestes alçades de tensió i d’intenció de divorci per part dels catalans, si Espanya no ha sabut (o pogut o volgut) ni tan sols iniciar un mínim de diàleg, algú es pot imaginar que després d’una victòria eventual dels oposats a la independència, l’opinió, la classe política espanyola, els mitjans de comunicació tindran més propensió a discutir, faran ofertes més generoses, prendran decisions destinades a reconèixer i a satisfer les reivindicacions dels catalans ?

Vist des de Perpinyà, i encara un cop amb l’exemple de França viscut a diari pels catalans del nord de la frontera, és claríssim que una victòria del NO, a més d’un fre brutal al procés sobiranista català, equivaldria a una profunda involució institucional, al principi d’un període de mesures de retorsió contra Catalunya. I això, igual que els estudis rigorosos realitzats per tirar endavant el procés cap a la independència, hauria de ser analitzat i exposat amb tota claredat als votants.

Pel que fa a Catalunya Nord, però, tenim ben clar què representaria un fracàs de les candidatures per la independència : un fort cop contra la identitat, la llengua, les perspectives de desenvolupament general dels catalans del nord. I no parlem de la seua il·lusió, per primera vegada en molts segles, de poder confiar en un projecte de país, en un veí benintencionat i comprensiu. Les conseqüències d’una derrota del SÍ serien en primer lloc de reforçar tots aquests (opinió, institucions, polítics) que refusen la simpla reconeixença de l’existència de la identitat catalana. El 2015, França encara nega que pugui existir legalment al si de la República cap altre poble, nacionalitat, minoria, comunitat, que la nació francesa.  Tots els simpatitzants del procés sobiranista i de l’emancipació catalana tornarien al silenci i a l’ocultació de les seues opinions. Poca gent gosaria reivindicar la seua catalanitat o simplement defensar Catalunya en el seu afany de projecció a Europa. El mateix sentiment d’identitat catalana a Catalunya Nord se’n trobaria molt afectat. Seria una ocasió immillorable per França d’accelerar el proccés d’assimilació i de dissolució de les particularitats regionals.

En matèria de llengua catalana, no cal insistir gaire per imaginar què podria passar a Perpinyà. El català se convertiria en llengua « per riure » (encara més que el que els francesos se burlen de les llengües « regionals »), una llengua inútil, sense cap suport digne de consideració al sud. Significaria de retruc una retallada de l’ensenyament del català (avui a Catalunya Nord, el català és encara optatiu i tan sols un terç dels 70% que el volen estudiar en poden fer uns quants minuts setmanals) i una pèrdua de prestigi segurament letal o al menys que convertiria la llengua en objecte patrimonial que en el millor dels casos se tracta amb condescendència i que se destina a les vitrines dels museus.

Econòmicament, la Catalunya Sud, la futura República Catalana, és percebuda com un exemple, un motor, un model de dinamisme i emprenedoria per catalans del nord classificats al primer rang de tots els departaments francesos pel volum de desocupats i de categories socials desafavorides. Molts empresaris, nombroses persones, fins i tot institucions comencen a pensar que sent veïns d’un estat nou i amb forta capacitat econòmica, podran col·laborar, inspirar-se dels mètodes, beneficiar-se del progrés inevitable que representaria un soci tan pròxim geogràficament i del punt de vista de la història i de la sensibilitat. Les il·lusions, les iniciatives, les ganes patirien un estroncament ves a saber si definitiu.

Tot l’ajut que fins ara un govern autonòmic i una Generalitat de Catalunya han pogut aportar a Catalunya Nord en molts àmbits se trobarien segurament molt disminuïts o liquidats. Pensen seriosament els votants del sud que, si guanya el NO, no hi haurà represàlies ? Que no hi haurà recentralització ? Que els espanyols deixaran tirar endavant TV3, la delegació de la Generalitat a Perpinyà (i a altres llocs) ? Que afluixaran la bossa i deixaran als catalans  més recursos dels seus propis impostos ? Que permetran que la immersió segueixi tranquil·lament a l’escola ? Que se finançarà la projecció de la llengua catalana arreu del món ? Que se dedicaran pressupostos a la creació cultural en català ? Que més equipaments infraestructures vindran a consolidar la costa mediterrània ? Que… No pararíem.

La revenja de l’estat i de les majories polítiques nacionals espanyoles podrien ser terribles. I precisament per això, a Catalunya Nord on sabem què significa l’absència de reconeixement, la supervivència en condicions hostils, l’omnipotència d’un estat monolític, veiem millor les conseqüències perilloses pels catalans del sud, però també per Catalunya Nord i pel conjunt de Catalunya, d’una eventual victòria del NO a la independència. Pugui aqueixa reflexió ajudar els electors a triar bé els seus butlletins al moment de les eleccions plebiscitàries, fent passar en prioritat els seus interessos individuals, els dels seus fills i de tot el país.