La Catalunya Nord està immersa en una batalla, la qual no s’ha acabat pas, i compte que qui diu això no és cap dels il·lusos eixelebrats somiatruites del moviment catalanista, sinó ni més ni menys que Hermeline Malherbe; venint com ve de la presidenta del consell departamental, aquesta és doncs una afirmació que ens l’hem de prendre molt seriosament; no seria pas aquest el cas, com és natural, si es tractés d’un manifest de la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes o del col·lectiu SEM.

La batalla a què al·ludia la presidenta Malherbe és la de la lluita pel nom de la regió. A mi em sembla que, havent-s’hi pronunciat les altes instàncies franco-franceses, pretendre continuar la discussió és picar sobre ferro fred; com tots sabem, tant a l’Elisi com a Matignon les opinions d’un president de consell departamental són brams d’ase —d’ase català si es vol en aquest cas— que no pugen al cel; a més, malgrat que se’ns vulgui fer creure al revés, la qüestió del nom no és pas important ni de bon tros; a la pràctica, no canviarien gaire les coses si la nova regió de Tolosa s’hagués dit Occitanie-Pays Catalan o, com hauria estat més escaient i correcte, Languedoc-Catalogne.

  • La batalla, que realment hi és, és la d’aconseguir una regió catalana pròpia amb capital a Perpinyà, més que res per evitar el centralisme regional de Tolosa, que serà exactament igual que l’anterior de Montpeller, i, sobretot, davant de la perspectiva de la supressió dels departaments, també plantejada en la reforma territorial de Manuel Valls.

Si s’ha reduït el nombre de regions és perquè l’administració francesa necessita fer economies i els seus problemes de diners són tan greus com els que, en el seu moment, va trobar-se Lluís XVI. D’altra banda, la Catalunya Nord és el departament amb més pobresa i atur de tot França, cal recuperar i normalitzar l’ús del català, hi ha moltes famílies que voldrien que els seus fills els escolaritzessin en català però no ho poden fer perquè l’administració no posa prou fileres bilingües, cal garantir la continuïtat del Tren Groc, algunes carreteres, com la RN-116, tenen un traçat deficient —és a dir, són un nyap—, el barri de Sant Jaume de Perpinyà cau a trossos, es registra un important creixement electoral d’un partit d’extrema dreta amb actituds xenòfobes i anticatalanistes que s’inspira en els models de Rússia i d’Hongria, etc, etc.

O sigui, que a la Catalunya Nord, de batalles, n’hi ha, i, dissortadament, no estan pas acabades, o sigui que tots els elegits farien ben fet de preparar-se per a les trinxeres, com també els militants del moviment catalanista s’haurien de posar a debatre quines són les respostes que proposen a totes i cadascuna d’aquestes qüestions.

Hermeline Malherbe va fer les seves declaracions en l’acte d’acollida als nouveaux Catalans, celebrat el passat 1 d’octubre al Palau dels Reis de Mallorques; ja em sembla bé que es facin aquesta mena d’actes, només que el concepte de nouveaux Catalans inclou també els sud-catalans que s’hagin establert a la Catalunya Nord? Ho pregunto perquè a mi em sembla que algú de Girona o de Tarragona que se’n vagi a viure a Perpinyà no és pas un “nou català” perquè aquella persona no s’ha mogut de Catalunya.

En el transcurs de la cerimònia, hi va tenir cap presència el català, que, recordem-ho, és la llengua que parlaven els reis de Mallorca, i la majoria dels nord-catalans fins ara fa cinquanta o seixanta anys, o, més aviat, tot va tractar-se d’una escenificació folklòrica de caràcter pintoresc?

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com