A Còrsega, en una conversa que va tenir amb Xavier Luciani membre del consell executiu de l’illa encarregat de la normalització del cors, Emmanuel Macron va evocar el record d’una persona que, durant la seva infantesa, adolescència i joventut, havia estat molt important en el seu entorn familiar: la seva àvia materna Germaine Noguès (1916-2013), filla d’uns pagesos pobres i analfabets d’un poble de la Bigorra —o del departament dels Hautes-Pyrénées, per dir-ho en llenguatge hexagonal— que, evidentment gràcies al seu esforç i dedicació, va aconseguir arribar a ser professora de geografia i directora d’una escola; com és lògic, l’ascens social de Germaine Noguès, amb tota probabilitat la primera persona de la seva família que va arribar a sortir mai de la Bigorra, va ser la base que va permetre a Emmanuel Macron accedir a l’elitista École nationale d’administration (ENA) d’Estrasburg, on, naturalment, no hi entra pas tothom qui vol; vés qui ho havia de dir a aquells pobres pagesos de la Bigorra que un dels seus besnéts arribaria a ser president de França. Sobre què deurien estar enraonant Macron i Luciani ens en podem fer una idea si sabem que l’actual inquilí de l’Elisi va explicar al seu interlocutor que els seus besavis només sabien parlar en “pirinenc” però que el seu principal objectiu va ser que la seva filla Germaine anés a l’escola de la République per aprendre-hi el francès, cosa que li va remarcar amb un “Pensez-y”.

No sé pas quines conclusions en deuria treure Luciani, però vet ací les que em permeto proposar. La primera i més evident, és clar, és que Macron desconeix quines són les llengües regionals de França perquè, lògicament, el “pirinenc” dels seus besavis i de la seva àvia havia de ser el gascó, dialecte de l’occità; en un graduat de l’ENA, una ignorància com aquesta ens indica clarament quin concepte té França sobre les llengües dites regionals; una altra cosa és que, ara fa uns cent anys, als besavis de Macron tot el món situat més enllà dels límits de la Bigorra els resultés tan ignot com Amèrica va ser-ho per als europeus abans dels viatges de Colom. La segona salta també a la vista: Macron associa progrés social i accés a la cultura amb el domini del francès; no l’en podem pas culpar perquè, com sabem, aquest és un dels fonaments del discurs nacional franco-francès; és clar que en l’entorn social on va néixer Germaine Nogués aprendre el francès era imprescindible per poder trencar el malefici que, durant segles, havia condemnat la seva família a no poder aspirar a res més que a ser uns pagesos pobres; ara bé, Macron deu ser del tot incapaç de fer l’esforç de comprendre que, si les circumstàncies n’haguessin estat unes altres, és a dir si la Gascunya no s’hagués trobat inclosa en un estat bastit sobre la base del centralisme parisenc i de l’uniformisme lingüístic francès, la seva àvia hauria pogut instruir-se i ascendir en la seva posició social, deixant enrere, doncs, la vida de misèria i d’ignorància dels seus pares i de tots els seus avantpassats, sense necessitat d’abandonar la seva llengua —el gascó— pel francès, ja que a la cultura també s’hi hauria pogut accedir en occità. Segurament, els besavis de Macron eren de la mateixa generació que Carlos Gardel (1890-1935), un tolosà que, per triomfar, va haver d’aprendre a dominar una llengua que no era pas la seva, només que no va tractar-se pas del francès sinó de l’espanyol ja que, com sabem, poc després d’haver nascut, la seva família va emigrar a Buenos Aires.

Avui dia els Hautes-Pyrénées, potser ja no deu tenir sentit parlar de la Bigorra, no són pas res més que un remot departament de la regió d’Occitanie, força lluny de Tolosa i, sobretot, de París, però, això sí, al poble on van viure i morir els besavis de Macron ja no deu haver-hi ningú, sobretot entre els joves, que parli en gascó, llengua que només es deu mantenir viva a la Vall d’Aran, l’única part de la Gascunya que va quedar fora de França; no ens ha de costar gaire, doncs, fer paral·lelismes amb la Catalunya Nord. D’altra banda, en la seva conversa amb Luciani, Macron no va tenir cap problema per mostrar el seu menyspreu per les llengües dites regionals associant-les a brutícia i pudor; per tant, què podem considerar més senzill, canviar França per reconstruir-la sobre unes bases culturals, lingüístiques i ideològiques del tot diferents de les que coneixem, o bé marxar-ne i unir-nos al procés independentista català?

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com