Vés per què el que pugui passar en una regió espanyola com ho és Catalunya ha de poder provocar un efecte de contagi en cap territori francès; bé, la cosa potser resulta senzilla d’entendre si parlem d’un departament de França on la majoria de la gent es defineix com a catalana, hi ha bastant d’interès per recuperar el català, o si més no per evitar que acabi desapareixent del tot, i, a més, va formar part de Catalunya fins al Tractat dels Pirineus de 1659. I per això, la cadena France 5 va creure necessari parlar sobre el procés d’independència sud-català.

 

Els suposats especialistes que hi van intervenir van dedicar-se a repetir tots i cadascun dels tòpics que es fabriquen a Madrid, malgrat que la premsa espanyola es considera la menys creïble d’Europa. No ens n’hem pas de sorprendre, així com durant el segle xviii hi havia un pacte de família entre les branques espanyola i francesa de la Casa de Borbó, avui dia hi ha una total afinitat entre dos estats uniformistes i homogeneïtzadors com ho són Espanya i França. Diuen, amb molt d’encert, que Espanya no és pas res més que una França esguerrada, i jo penso que el fracàs espanyol s’ha degut a aplicar amb més radicalitat encara el model centralista creat pels antics reis de França i accentuat per la Revolució. Joan Lluís Lluís afirma que França és l’únic país del món on fins i tot els anarquistes defensen el centralisme; no hi estic pas d’acord perquè sé d’un altre país on això també passa.

 

Diuen a Espanya que els catalans són rics que no volen pas ajudar els pobres; bé, a mi no em semblaria gens malament que la República Catalana col·laborés, mitjançant ajudes econòmiques, a fer desenvolupar-se de la Catalunya Nord; vaja, que jo crec que, per exemple, una manera de mantenir el Tren Groc seria construir-ne una estació a Puigcerdà. També s’acusa els catalans d’haver usat l’escola com a mitjà de crear ideologia nacional catalana; suposo, però, que al nivell de l’escola laica, obligatòria, gratuïta i hexagonal de Jules Ferry i successors, l’escola catalana de la Generalitat no hi deu haver arribat pas. Hi ha un sentiment de superioritat a Catalunya? Potser s’han donat casos d’algú que ha volgut comparar les diades castelleres amb el Toro de la Vega o amb les curses de braus que els caps hexagonals nostrats s’entossudeixen a mantenir a la Catalunya Nord. Naturalment, sempre cal témer el retorn dels episodis obscurs de la història contemporània d’Europa, els quals, però, mai no es van originar en el fet que la gent votés lliurement sobre el futur del seu país; a mi em sembla tenir entès que el referèndum de 1905 pel qual Noruega va decidir separar-se de Suècia no va provocar pas cap daltabaix, cosa que no es pot dir del militarisme i colonialisme francesos.

 

A Catalunya hi ha racisme? És clar que sí, en cas contrari resultarien inexplicables els èxits electorals del Front National en terres catalanes, arran dels quals va anar d’un pèl que Louis Alliot no esdevingués alcalde de Perpinyà, i aquest no és pas únicament un fenomen nord-català perquè el dirigent del PP Xavier Garcia Albiol va arribar a ser alcalde de Badalona amb un discurs electoral que semblava calcat del de Marine Le-Pen, cosa que, a més, no li ha impedit pas ser el cap de llista del partit en les darreres eleccions sud-catalanes; d’altra banda, però, una de les possibles conseqüències del contagi sud-català podria ser que a la Catalunya Nord el Front National acabés fent la mateixa fi que al Principat va fer el partit xenòfob d’ultradreta Plataforma per Catalunya (PxC).

 

En fi, després d’aquesta digressió frívola, dediquem-nos a la qüestió central i fonamental del nostre futur: quin nom cal donar a la nova regió de Tolosa en la qual, a París, van decidir incloure-hi la Catalunya Nord.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com