Les concentracions davant del consolat espanyol de Perpinyà a favor de la celebració del referèndum al Principat i en contra de l’acció repressiva del govern espanyol, la moció de l’ajuntament d’Illa (Rosselló) condemnant els atemptats als drets fonamentals —la llibertat de pensament, la llibertat d’opinió i d’expressió— i fent una crida al govern espanyol a respectar-los, la manifestació de diumenge passat a Prada (Conflent), la protesta, formulada pels cent vint-i-nou ajuntaments nord-catalans aplegats al Sindicat intercomunal per a la promoció de les llengües occitana i catalana (SIOCCAT), contra el tracte infligit als set-cents cinquanta batlles i batllesses de Catalunya Sud, convocats per la justícia pel sol fet de facilitar l’organització d’eleccions així com el suport que un noranta pel cent dels alcaldes nord-catalans ha donat a la petició de solidaritat amb el Sud que, durant les eleccions senatorials, els han presentat una delegació formada per socis de la Territorial nord-catalana de l’ANC i d’Òmnium Catalunya Nord semblen indicar que el 20 de setembre del 2017 marcarà també un abans i un després en la història de la Catalunya Nord. O potser no?

Com sabem, que els fets i la situació del Principat repercuteixin a la Catalunya Nord no és pas cap novetat; així doncs, no sembla gaire casual que el greu retrocés que va patir l’ús i coneixement del català a la Catalunya Nord es donés a l’època del franquisme, quan el Principat no podia fer res per defensar la llengua, igual com no és tampoc cap secret que, a finals del segle xx, la consolidació de l’autonomia a la Catalunya Sud i l’entrada d’Espanya a la Unió Europea va fer incrementar l’interès pel català a la Catalunya Nord, o que l’inici del procés independentista al Sud hagi fet augmentar l’assistència a actes catalanistes al Nord; d’altra banda, si més no fins a la instauració del franquisme, Figueres semblava orbitar al voltant de Perpinyà. La Catalunya Nord, doncs, sempre és una tossuda realitat que apareix a sota del departament de Pyrénées Orientales, el qual, segons els dogmes franco-francesos, no té pas cap mena de relació amb els territoris de l’altra banda de la frontera.

A curt termini, podem estar segurs que, malauradament, la divisió de Catalunya establerta al Tractat dels Pirineus es mantindrà, però, es vulgui o no, la independència del Principat haurà servit per demostrar que, de debò, hi ha alternatives reals a Espanya i França; a més, si ara Barcelona ja és un pol d’atracció econòmica molt més potent que no pas Tolosa —de Montpeller, ja no val la pena ni parlar-ne—, imaginem-nos què passarà d’ací un poc temps quan s’hagi consolidat una Catalunya Sud alliberada del llast espanyol; d’altra banda, es pot plantejar la qüestió que la República Catalana reconegui els nord-catalans com a ciutadans nacionals, i que pugui dedicar tot un seguit de recursos humans i econòmics a la recuperació del català a la Catalunya Nord; potser sense adonar-nos-en, en qüestió d’uns quants anys ens trobarem amb una nova Catalunya Nord, força diferent de l’actual i de la que jo vaig veure quan, a partir de 1984, vaig començar a assistir a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. El destí del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya només ha de poder dependre de la voluntat dels seus habitants; per això, Catalunya no ha de practicar de cap manera un irredemptisme territorial com el d’Espanya amb Gibraltar, el qual ens ha de servir sempre com a model de com no s’han de fer les coses; tanmateix, la sola existència de la República Catalana i una encertada política de donar a conèixer la realitat nord-catalana al Sud poden influir força en les opinions i sentiments nacionals de la Catalunya Nord, la qual, al principi, no podrà ser res més que una mena de zona de transició de Catalunya a França, però, amb el pas del temps, d’ací es pot arribar a d’altres situacions.

Evidentment, i si més no la gent compromesa amb el moviment catalanista ja se n’ha d’anar fent pagues, la situació que hem vist a Barcelona aquests darrers dies és la que es donarà a Perpinyà el dia que a la Catalunya Nord es manifesti una voluntat majoritària d’integrar-se a la República Catalana, amb l’agreujant que França és un estat força més poderós que no pas Espanya, però, de totes maneres, això ja es veurà en el seu moment.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.