Avui necessitem la llum, l’oxigen i l’esperança d’aquest 21è dia de l’assaig clínic de l’epidemiòleg Oriol Mitjà i de l’equip de Bonaventura Clotet per conèixer les dades i vies de com prevenir, en la mesura del possible, la transmissió del COVID-19.

Volíem centrar-nos en el gran voluntariat (més de 2.000 persones a tot el territori) que treballa, des de casa, i logísticament per fer front, en primera línia, el COVID-19. Aquesta tasca de producció urgent de material de protecció (mascaretes, guants, bates, EPI’s, …) així com de material mèdic elaborat per enginyers i científics voluntaris de recerca mèdica.

És una activitat d’emergència per abastir hospitals i residències que no cessa tant per part d’entitats solidàries, com @sanitarisxrep, @omplimM i els consells de la República, com també per part dels Departament de Salut i Treball, Afers Socials i Famílies amb la compra de material. Aquest no parar que s’accelera més amb la crida dels científics Clotet i Mitjà a la població per fer ús de les mascaretes.

Avui amb el cor trencat, només tenim paraules per a la nostra estimada i lluitadora gent gran i per recordar i homenatjar la pèrdua de familiars, d’amistats i de persones inoblidables d’aquest poble meravellós. Ara, és un poble trist, confinat i que en silenci cerca l’esperança en l’alentiment sembla del número de persones contagiades, però no de les persones que han causat èxitus, ahir als Països catalans 2.073.

Us voldríem transmetre l’energia positiva que necessitem per mantenir els nostres sistemes immunològics de forma òptima, però no ho podem fer pel profund dolor per les persones que han traspassat. Avui, amb ploma d’àngel (inspirades en el bonic dibuix de na Olga @cauteixoneras en homenatge als sanitaris), escrivim el nostre més sincer condol als familiars, companys, veïns i pacients dels quatre herois i heroïnes metges/esses que contagiats pel Coronavirus ens han deixat, d’entre ells el doctor Antoni Freixa de 57 anys. Admiració per a tots ells i elles i, des d’aquestes línies, on estigueu us enviem la veu i l’estima incondicional del vostre poble.

No pot deixar de sonar enèrgicament el clam: ‘Salvem-los, salvem-nos‘. No hem pogut acomiadar-nos, però us recordem i recordarem sempre amb el nostre/vostre VINCERO, tot sonant l’ària de ‘Nessum Dorma’ de Turandot cantada per Luciano Pavarotti. Aquesta música que toca el cel ens dóna força i amb ella volem encoratjar a la nostra valuosa gent gran, com també ho fa @Micccina de www.foreignfriends.cat en el seu projecte a les xarxes #avisusestimem. Una iniciativa que es tracta de penjar un escrit i una fotografia de/per la nostra gent gran estimada.
Com així ho va realitzar na @AmatGemma: ‘Mamà, T’estimo: per la teva força, pel teu caràcter, per ajudar-nos en els moments difícils, per obrir sempre casa teva als meus fills i a mi mateixa en els moments difícils i sobretot per ser una segona mare. No et deixaré mai“.
La Maria Teresa, mare de la Gemma, desconcertada per la situació indica:ja no queden gaires persones de la nostra generació. Vàrem néixer en mig d’una guerra i molts de nosaltres ens estem morint en una altra guerra. Fins quan?

 

Emocionada @Trishael1972 manifesta: ‘Estimo el meu matriarcat: la mama, la tieta i la iaia. Us estimo amb bogeria i em feu tirar endavant. Cuidar-nos entre totes és de les coses més boniques que ara ha florit i ens en sortirem‘.

Na Trisha ens explica: La meva iaia Rosario té 95 anys i està molt angoixada perquè no acaba d’entendre tot allò que està passant. Però, creu que allò que passa ha de ser molt seriós i molt més gran que allò que diuen. A ella li neguiteja no sentir soroll, ni escoltar com riuen els nens, ni poder sortir a passejar. I la meva mare Laura té 69 anys es passa totes les hores del dia fent de cuidadora i només en el balcó troba l’aire i el respir per tirar endavant amb la situació.’

Unes paraules de la nostra gent gran plenes d’angoixa i d’incertesa pel que elles i ells anomenen l’altra guerra: la de la pandèmia.
Per ajudar-nos els psicòlegs treballen, de forma voluntària, per oferir-nos assessorament i consells per tal d’afrontar els sentiments d’impotència, d’angoixa per la sobrevinguda mort i el seu procés dels nostres éssers estimats.

Un clar exemple és l’emotiu testimoni de na @Monaritx (sabem que has fet un gran esforç emocional per poder compartir-ho i escriure-ho. Moltes gràcies i el nostre condol bonica): ‘ Ha marxat sola, en la freda i frívola habitació d’un hospital. No ha pogut vèncer la maleïda pandèmia. La Covid19 se l’ha endut. Sabia que podia passar, però quan succeeix l’inevitable: quan el pitjor desenllaç es torna destí no puc obrir els ulls i creure que tot això pugui estar passant. Miro l’armari per agafar roba i prenc una bossa d’esport. La distància que em separa és la suficient per marxar, sense pensar en el confinament. La meva parella m’abraça i em dóna ànims. Malauradament, em torna a la maleïda realitat dient-me que no puc anar a l’hospital. Tinc ganes de sortir corrent i no puc aguantar-me-les. Surto a la terrassa perquè necessito aire: el cel està tapat, plou… però una guspira de sol travessa la foscor i sembla obrir-se una tímida clariana. La pluja em mulla i sento com si m’haguessin clavat una daga al cor. Em falta l’aire i no puc respirar, sembla que estic començant a patir angoixa. I és que no és fàcil d’assumir aquesta sobrevinguda mort, ni tampoc pair el dolor, la tristesa, la desesperació i la impotència. El no poder acomiadar-nos em va trencant el cor. No puc plorar, no la puc acompanyar en l’últim viatge, ni li he pogut agafar la mà en l’inici de l’últim i llarg camí fins al cel. Miro el mòbil i des del cor faig una piulada, una piulada de comiat. El dol es converteix en dolor, desesperació i angoixa. Un sentiment de culpabilitat i de soledat em recorre les entranyes… Em dic a mi mateixa: Monaritx quan puguis sortir d’aquest confinament aniràs a portar-li flors: les roses grogues i vermelles que a ella li agradaven”. És el segon dia des que va marxar i em pregunto quant temps més hauré d’esperar pel comiat.  Em torna l’angoixa i sé que l’últim adéu em farà plorar, alhora trepitjar de peus a terra i tocar la realitat. Ploro perquè no sé quan podré portar-te roses… però et juro mare que ho faré. Miro el cel i amb la mirada perduda no puc creure mareta meva que hagis marxat.’.

El traspàs de la nostra gent gran, en volum, forma, patiment, solitud, … és una experiència aterridora. Governs, administracions i polítics continueu treballant, amb molta força, per a la gent gran. Valoreu, tot i l’alentiment de contagiats i no de persones traspassades, si cal sol·licitar reforç en l’ajut mèdic de la Xina, com ho han fet d’altres països. (En breu, us relatarem el testimoni de @guillemhs que ens explicarà algunes de les mesures que es van prendre a la Xina).
Davant d’aquesta situació, Begoña Elizalde, psicòloga especialitzada en dol i pèrdues ens explica:Les mesures preses arran de la pandèmia del COVID 19 han canviat la forma de morir-nos, de vetllar els morts i de fer els rituals funeraris.
Comptant que res substituirà mai una abraçada, què podem fer durant aquests primers moments de dol?

1. Contextualitzar. sempre hi ha hagut i hi haurà (al marge de la situació actual) malalties infecciones (tuberculosi, tifus, èbola, dengue…). Algunes es van produir en temps recents, on no hi havia ni internet ni telefonia fixa. Sempre hi haurà també familiars que per diverses circumstàncies (malalties pròpies, viure a l’estranger…) no poden compartir vetlles ni rituals. Aquests fets no consolen en el moment pandèmic actual. Però, pot ajudar a no sentir-se tan desgraciat per les circumstàncies sobrevingudes.

2. Utilitzar la simbologia: Aquell objecte nostre (colònia, peluix, carta…) que volguéssim que el nostre ésser estimat tingui, fiquem-lo en una bossa i sol·licitem al personal de la funerària que li posin a la caixa.

3. Cal tenir present les energies psíquiques com el “Dialoguem” (perdonem, demanem perdó, donem gràcies, diguem t’estimo…) des de la distància, imaginant-nos l’escena i tenint present la persona que està morint o que acaba de morir. Pensem també en la possibilitat d’escriure una carta. La qüestió és transmetre-li pau i amor. Les paraules arriben més enllà.

4.Recordem que quan això acabi podrem estar junts, abraçar-nos, fer-nos petons i organitzar rituals funeraris. Aquesta difícil situació només és un ajornament.

Esperem que aquests consells de la psicòloga Begoña Elizalde puguin apaivagar el dolor per la mort dels nostres éssers estimats, com també ho poden fer els consells de na Yasmin Sabaté Rotger que van adreçats al dol d’infants, adolescents i del jovent, com a psicòloga general sanitària especialitzada en infància, adolescència i joventut. Yasmine ens informa: Sobre el concepte de la mort en la infància, cal destacar que fins el 6 anys, aproximadament, els nens poden confondre la realitat i la fantasia. Entre els 6 i els 9 anys els nens ja entenen la mort com una cosa permanent, tot i que els costa comprendre quines implicacions pot tenir en la seva vida. És a partir de la preadolescència i l’adolescència quan es comença a entendre la mort com la entenem els adults.’ La mort s’ha de comunicar el més aviat possible (la persona amb un vincle afectiu més fort) en un ambient tranquil i acollidor, tenint en compte les necessitats afectives dels nens o joves, amb un llenguatge adaptat a les diferents edats. Si ens fan preguntes les hem de contestar dient sempre la veritat, i acceptant que tampoc tenim totes les respostes. Hem de donar oportunitats als infants i joves a expressar les seves emocions i els seus sentiments (amb els més petits funciona millor la utilització de libres o contes i les representacions o jocs amb els seus ninos o joguines). No hem d’amagar les nostres emocions, i en el cas dels infants més petits hem de pensar que nosaltres som el seu model i per tant una bona gestió emocional els pot ajudar. Haurem de parlar sobre el Covid i la situació actual recordant-los que el metges estan fent molts esforços per trobar una cura. És bona idea preparar un ritual de comiat a casa en el que els infants o els joves puguin participar-hi (els nens més petits poden fer un dibuix dedicat a la persona que ha traspassat i els més grans una carta de comiat). També es una bona idea recordar els bons moments viscuts amb la persona que ja no hi és. Tant els infants com joves necessiten molt d’afecte incondicional, sentir-se compresos i recolzats per adaptar-se a la nova situació‘.

Les paraules del poeta @PerePeries ens reconforten en aquest duríssim dol i donen ales d’àngel a tots els professionals de la salut:

Fem, dels arbres caiguts,
llavors de l’esperança.
Res no ha de ser en va.
Ens ha de ser un llegat
per ser millors des d’ara.
Ens ha d’omplir d’amor
i de coratge.
Mirar-nos al mirall,
i canviar el món.’

Moltes gràcies a tots els professionals de la salut, a @Shinnouska per ser la nostra colometa missatgera amb els malalts i a tots els nens i nenes de Catalunya que han fet arribar dibuixos d’amor i estima als hospitals. Una forta abraçada als malalts i us desitgem una ràpida recuperació.

 

També als treballadors i assistents socials, el personal de la neteja, cuina, ambulàncies, taxis, transport públic, supermercats, farmàcies, informàtics, mestres, agricultors, veterinaris, músics, artistes, poetes, esportistes, periodistes, mossos, bombers, polítics i a totes i tots els autònoms, aturats, persones que patiu ERTO a la petita i mitjana empresa i als que feu teletreball des de casa.

A totes i tots, us recordem sempre que el més important és la vostra salut 💛

Cuideu-vos, cuideu-nos i queda’t a casa!

Gràcies als artistes @Byjunkye, @JordiMagria1, a tots els testimonis i a les psicòlogues que heu col.laborat en l’ajut a les persones.

Rusc d’abella

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.