Segons Vikipèdia Santa Bàrbara, “és una santa especialment invocada en els moments de grans tempestes: d’aquí la dita popular de recordar-se de Santa Bàrbara només quan trona, referida al fet que molta gent només es recorda de segons què i segons qui quan en té necessitat.” També es pot fer servir-la en altres situacions. Jo l’aplicaré aquí als mitjans de comunicació que parlen segons quins països només si allà hi ha algun conflicte, tragèdia, catàstrofe. És el cas també del meu país. Durant molt de temps quan explicava d’on era, me vist obligat a dir: Budapest, no Bucarest. Principis dels anys 90 fent cursos a la universitat de Girona vaig haver de constatar que entre els 100-120 alumnes meus no hi havia cap ni un que pugues enumerar els països amb els quals Hongria tenia frontera.

Fa alguns anys una periodista de l’AVUI, presentant un número especial de la revista Magyarország (Hongria), editat en català a Budapest, ens va sorprendre amb l’afirmació següent: “i, finalment, [tenim] la també doble pàgina sobre els problemes de la minoria romanesa que viu a Transsilvània, que està dins de les fronteres hongareses”. (AVUI, 29. 07, 1988). TOT FALS! En aquesta època hi havia mapes que presentaven als estudiants com a països europeus només els que ja formàvem part de la unió europea. Els altres no existien, no interessàvem, excepte si tenien un bon equip de futbol. Durant la tardor de 1999, però, es van produir uns esdeveniments que van despertar l’interés per Hongria: més de deu mil ciutadans de la DDR –la República Demagògica Alemanya– van decidir perllongar les vacances plantant les seves tendes als parcs de Buapest i d’altres ciutats. Era una situació insòlita que les autoritats no sabien ben bé com resoldre. Per fi –segurament amb el permís de Gorbatxev– el 23 d’agost de 1989, Hongria va treure les seves defenses frontereres amb Àustria i va eliminar definitivament el famós teló d’acer i el setembre més de 13.000 turistes alemanys orientals acampats a Hongria s’escapaven a Àustria.

El 10 de novembre del mateix anys va caure també el mur de Berlín. Els polítics alemanys i també la societat civil durant molt de temps es mostrava molt reconeixent als nostres polítics i a la gent nostra pel paper d’Hongria en aquests esdeveniments que per fi van fer possible la reunificació d’Alemanya.

Aquest idil·li, però, no va durar gaire. Els mateixos hongaresos han fet molt per que l’opinió favorable sobre el país es canvií radicalment. D’una banda perquè el partit dels joves demòcrates, dit FIDESz i el seu leader Victor Orbán, un cop instal·lats en el poder, cada vegada més s’allunyaven dels seus ideals originals i ara amb arrogància volen donar lliçons a Alemanya i a altres països de la Unió Europea. Encara que és veritat en aquests dies es veu més aviat la desunió europea en la incapacitat de resoldre la crisi migratòria. I en aquesta situació caòtica nosaltres vam quedar retratats com els dolents de la pel·lícula.

Ara gràcies als mitjans de comunicació milions de televidents aprenen quines són les fronteres del nostre país i les limitacions del nostre govern. I en gran part per culpa nostra, o millor dit, per culpa del nostre govern i del nostre dictador de butxaca, Orbán. Actualment, no es pot amagar-ho, a casa nostra prolifera la xenofòbia, lhomofòbia, l’antisemistisme, el nacionalisme excloent. El govern fa el jocs de l’extrema dreta. Només faltava l’hostilitat envers els refugiats!

Quina paradoxa: la nació que va contribuir a leliminació del teló d’acer acaba d’aixecar un altre!

Que Santa Bàrbara ens empari que hi ha trons i llampecs!

Karoly (Carles) Morvay