No acabo d’estar del tot d’acord amb el lema de la manifestació del proper 9 de novembre “Sem Catalunya Nord, fem Països Catalans” perquè em sembla que, sobretot de cara al Principat, el catalanisme nord-català hauria de mirar de transmetre la idea que la Catalunya Nord no és pas un territori més dels Països Catalans, igual com el País Valencià o les Illes, sinó una contrada de Catalunya, tal com el seu nom mateix ho indica, perquè, lògicament, d’on ha de formar part un territori que es diu “Catalunya Nord”?

Una altra cosa diferent seria, com és natural, si el nom fos, per exemple, “Rosselló”; d’altra banda, si també es fa servir la denominació Pays Catalan, llavors ens trobem que, a tot arreu del món, s’entén per català allò que és propi o originari de Catalunya. Si rebutgem la idea espanyolista de Tabàrnia és perquè considerem que, malgrat tot, les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona també formen part de Catalunya; doncs, bé esborrar la Catalunya Nord del mapa de Catalunya no és pas res més que acceptar una mena de versió francesa de Tabàrnia; fet i fet, la situació del català a Perpinyà no és pas gaire pitjor que la que es dóna en algunes barriades de l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Sant Boi de Llobregat, etc; l’única diferència és que, en un cas, la llengua que ha esdevingut d’ús majoritari és el francès i, en l’altre, el castellà. Òbviament, si el resultat del Tractat dels Pirineus no hagués estat la partició de Catalunya sinó la inclusió de tot el seu territori o bé a Espanya o bé a França, dir que Perpinyà no fos una ciutat de Catalunya exactament igual com Girona o Tortosa seria una cosa que a tothom li semblaria un disbarat, i, precisament, un dels lemes de la manifestació del 7 de novembre és “Esborrem el Tractat dels Pirineus”; d’altra banda, als qui consideren que Catalunya és —i no pot ser res més que— una regió d’Espanya, sempre pot venir bé recordar-los l’existència d’una part de Catalunya inclosa a França, com també als que sostinguin que ser català implica, necessàriament, ser francès, se’ls ha d’observar que hi ha molts catalans que no són pas francesos.

Dit això, si desitjo que la manifestació de dissabte que ve a Perpinyà sigui un èxit rotund és perquè em sembla evident que unir-se al procés independentista català és l’única alternativa possible que es pot trobar a un estat oligàrquic i autoritari que, amb tots i cadascun dels seus actes, escarneix contínuament el lema “Llibertat, Igualtat i Fraternitat” en què diu basar-se; espero, doncs, que aviat arribi el dia que els armilles grogues de la Catalunya Nord se n’adonin que anar a manifestar-se a París és perdre el temps perquè l’origen de tots els problemes socials rau en el centralisme parisenc, consubstancial al projecte nacional franco-francès. Com seria la VI República Francesa de què alguns parlen? Doncs exactament igual com les cinc anteriors; per tant, tot plegat consistiria en una mena de revolució lampedusiana on les coses canvien completament precisament per evitar que canviï res. Voleu que torni a funcionar la línia de tren de Perpinyà a Vilafranca de Conflent? Que els productes agrícoles catalans tinguin accés directe a Mercabarna? Que millori el traçat de la RN-116? Que a Perpinyà el barri de Sant Jaume deixi de caure a trossos? Que a l’escola pública hi hagi prou places d’ensenyament en català?

Doncs dissabte que ve sortiu a manifestar-vos contra els hereus del Tractat dels Pirineus. Evidentment, si sou d’aquells que ja en teniu prou que la regió administrativa de Tolosa passi a dir-se Occitanie-Pays Catalan, llavors no cal que us prengueu la molèstia de deixar les vostres activitats habituals del cap de setmana.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com