Les raons per les quals considero que el nom més escaient per a la nova regió de Tolosa és el de Ruritanie les he dites tantes vegades que no em semblaria pas convenient tornar a repetir-les ací. Ara bé, molt em temo que el debat, o potser cortina de fum, sobre el nom de la regió, com sempre creada i dissenyada des de París, ens està fent perdre de vista una qüestió molt més important de la reforma territorial impulsada per François Hollande i Manuel Valls.

La reforma territorial franco-francesa preveu no sols la fusió de regions sinó la desaparició dels departaments entre el 2019 i el 2021, és a dir, per a d’ací tres o cinc anys. I què farem llavors? Evidentment, com que la creació del departament de Pyrénées Orientales va significar l’anorreament dels elements institucionals catalans que havien sobreviscut al Tractat dels Pirineus, la seva abolició no em sabria gens de greu si no fos perquè, ara per ara, el departament és l’única instància administrativa d’àmbit català —bé, nord-català—. Ens queixem, i amb raó, que durant els darrers quaranta anys, és a dir durant tota la història de l’extinta regió del Languedoc-Roussillon, s’ha estat patint el centralisme regional de Montpeller; doncs bé, a partir de 2019-2021, ens trobarem que el centralisme regional de Tolosa no es podrà intentar contrarestar des de les institucions departamentals perquè ja no hi seran. I ací sí que resultarà del tot irrellevant que la regió es digui Languedoc, Languedoc-Pyrénées, Occitanie, Occitanie-Pays Catalan, Pyrénées-Méditerranée o Ruritanie.

Per tot això, cal, doncs, prendre’s seriosament la tasca d’intentar constituir una col·lectivitat territorial articulada al voltant de Perpinyà que ha iniciat el comitè Oui au Pays Catalan, del qual formen part Jordi Vera, president de CDC, Annabelle Brunet, adjunta a l’alcalde de Perpinyà, consellera departamental, consellera de l’aglomeració Perpinyà-Mediterrània Metròpoli i ex-consellera regional del Languedoc-Roussillon, Sébastien Ménard, responsable departamental de Debout la France i l’advocat Pere Becque, ex-alcalde de Banyuls de la Marenda i ex-conseller regional del Languedoc-Roussillon i l’historiador Joan Villanove. Naturalment, cal usar el nom Pays Catalan perquè, com sabem, els caps hexagonals són del tot al·lèrgics a l’ús oficial de la denominació Catalogne Nord.

Malgrat que, en contra del que se’ns ha fet creure, el nom de la regió no és pas una cosa gaire important, que de totes les opcions possibles només una contingui el terme Pays Catalan i que, a sobre, no compti amb el favor dels elegits al nord dels Pirineus, és un clar indici que Tolosa té vocació de replicar, evidentment a escala reduïda, l’actitud ultracentralista que París té envers el conjunt de França, tal com, d’altra banda, ja deuria fer-ho en l’antiga regió Midi-Pyrénées, igual com Montpeller ho feia al Languedoc-Roussillon. Els departaments van instituir-se el 1790 amb el clar propòsit d’homogeneïtzar tots els territoris francesos, d’ací que els seus noms siguin sempre els d’accidents geogràfics sense cap al·lusió a la història i cultura locals; tanmateix, per raons geogràfiques, vam tenir la sort que els límits dels Pyrénées Orientales casualment coincidissin amb els de la Catalunya Nord. Doncs bé, d’ací com a màxim cinc anys ni això tindrem, o sigui que si la solució que proposa el comitè Oui au Pays Catalan no ens agradés, n’hauríem de pensar una altra per evitar veure’ns convertits en un conjunt dispers de municipis i d’aglomeracions sotmesos al caprici de Tolosa, on, si d’una cosa podem estar segurs, és que quina pugui ser la realitat social, històrica i cultural existent a l’altra banda dels Pirineus tant se’ls en dóna.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.