Si es tracta d’aconseguir que, a les properes eleccions municipals de Perpinyà, una candidatura catalanista hi pugui fer un bon paper, evidentment no podem deixar de banda com vagin les coses al Principat. Al capdavall, la principal objecció al catalanisme és que al Sud per més que cridin i que es moguin a l’hora de la veritat no els fan cas i, a sobre, vés encara que no els atonyinin; per tant, que de debò hi ha una alternativa a França i Espanya només es podrà demostrar quan a l’altra banda de la frontera hi hagi la República Catalana, però, és clar, això no és pas excusa per passar-nos sis anys de braços plegats mirant com va passant el temps.

Naturalment, si algú va ser capaç de votar Louis Alliot, això ens indica que l’ideari xenòfob, racista, autoritari i xovinista francès exacerbat del RN no li repugna pas; per tant, aquesta persona hem de considerar-la del tot impermeable al discurs catalanista, encara que sigui tan catalana de soca i arrel com ho era Robert Brasillach. En realitat, però, a les passades eleccions perpinyaneses, la participació a la segona volta va ser només del 47’23%; per tant, qui va guanyar va ser l’abstenció ja que més de la meitat dels ciutadans amb dret a vot van estimar-se més quedar-se a casa seva; que hàgim de tenir Louis Alliot d’alcalde no significa pas, doncs, que Perpinyà sigui una ciutat del tot impregnada del discurs del RN.

Ara bé, Alliot va aconseguir el vot del 25’07% del cens electoral i, òbviament, a mi no em faria gens de gràcia un municipi del Principat on una quarta part dels electors estiguessin disposats a votar Vox, que, com sabem, és l’homòleg espanyol del RN. Una abstenció del 52’77% ens assenyala que hi ha força gent que ja no creu en els partits de sempre, però que no es deixa entabanar tampoc per la demagògia populista del RN; si hi afegim que molts dels que van votar Jean-Marc Pujol no van fer-ho perquè hi estiguessin del tot identificats sinó només perquè, respecte de Louis Alliot, aquesta opció representava el mal menor, això significa que si el catalanisme es presenta amb un discurs innovador i alternatiu té bastantes possibilitats d’incrementar el seu migrat suport electoral; al capdavall, com molts deuen recordar, hi havia una època en què resultava inconcebible que un polític marginal com Jean-Marie Le-Pen pogués arribar mai a la segona volta d’unes eleccions presidencials o què era el Front National a Perpinyà a la mort de Pierre Sergent (1926-1992), aleshores el cap visible de la ultradreta francesa a la Catalunya Nord.

Com és natural, per catalanisme no pot entendre’s pas escriure i parlar sempre en francès i dir Pays Catalan en comptes de Catalunya Nord; per fer això, ja hi són els partits de sempre que, com sabem, no es presenten mai com a visceralment contraris i hostils a la catalanitat; així doncs, no hem de presentar-nos pas com a enemics de Oui au Pays Catalan, sinó que, simplement, hem de tenir clar que no són pas dels nostres; com és lògic, l’actitud de rebuig total ens l’hem de guardar per a qui de debò se la mereix: el RN.

Fer propaganda en català en un lloc on la gent, majoritàriament, parla i llegeix en francès? Ara fa cent anys, feien propaganda en francès a una gent que, en bastants casos, de francès no en sabia ni un borrall i bé que funcionava; si volem recuperar el català, hem de dir-ho i demostrar-ho, més que res perquè hi ha certes coses que si no ens les creiem nosaltres, segur que no se les creurà ningú. I un cop establert en quina llengua hem de dirigir-nos a la societat, què hem de dir?

Doncs allò que els partits de sempre i, tampoc, el RN no diran mai: un territori situat a la perifèria no ja de França si no del desert francès mateix és impossible que tingui cap mena de futur; a canvi d’abandonar la seva llengua i de sotmetre’s als dictats de París, la Catalunya Nord només ha aconseguit dues coses, d’una banda, pobresa i endarreriment i, de l’altra, un nombre esgarrifós de “Morts pour la France” fets servir com a carn de canó en els jocs de guerra que s’empescaven els amos de l’Hexàgon. L’alternativa no és pas, doncs, canviar els governs de París sinó marxar de França i no voler saber-ne mai més res; el 1659 va començar un malson que només s’acabarà quan ens n’hàgim despertat, és a dir, quan la frontera amb França torni a passar pel massís de les Corberes.

Xavier Deulonder i Camins

 

 

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.