Com sabem, a França perquè un llibre es pugui usar com a text als centres d’ensenyament, cal la preceptiva autorització del ministeri d’educació nacional, i compte que ací “nacional” no ho és pas el ministeri sinó l’educació; queda, clar, doncs, que l’Escola té l’obligació de transmetre una determinada ideologia nacional, igual com l’Església té la missió de transmetre la doctrina cristiana. Doncs bé, segons un d’aquests llibres de text, en alguns llocs de França, assenyalats degudament sobre un mapa del Sagrat Hexàgon, s’hi corre el risc que s’hi esdevingui un “replegament identitari”, és a dir, que la gent arribi a la conclusió que la seva identitat nacional no és pas ben bé la franco-francesa; com és lògic, si es fa servir l’expressió “replegament” és perquè, segons els autors del text, l’única manera possible de ser una persona oberta al món és acceptant França.

Una de les zones “calentes” del mapa està situada a l’extrem oriental del Pirineu; una bona notícia, doncs, perquè això significa que té sentit la idea de Catalunya Nord; a més, sense solució de continuïtat, apareix assenyalada també una contrada anomenada Catalogne; en principi, com que no forma part de França, als autors del llibre els hauria de resultar indiferent si en aquesta regió s’hi dóna o no cap mena de replegament identitari, però, òbviament, comprenen la relació existent entre aquest territori administrativament espanyol i la part oriental del Pirineu, una nova confirmació, per tant, de l’existència de la Catalunya Nord.

La mala notícia, evidentment, és que al mapa no hi apareix indicada Occitània; si em sap greu aquesta absència no és pas per cap idea de pretesa afinitat nacional catalano-occitana sinó perquè, òbviament, tenint-ne en compte la gran extensió territorial, si Occitània existís de debò, llavors França es trobaria amb un problema nacional tan greu com el de Bèlgica, on, segons es diu, de tots els seus milions d’habitants, n’hi ha un, el rei Felip, que és belga mentre que tots els altres o bé són flamencs o bé són valons; d’altra banda, si no han considerat necessari mencionar Occitània és perquè els autors del llibre es deuen haver basat no pas en teories abstractes sinó en alguna mena de treball de camp i, tal com es pot comprovar, hom pot viure a Tolosa, Montpeller o Marsella i no sentir parlar mai d’Occitània, un concepte que, com és lògic, cal evitar confondre amb el d’Occitanie que, malgrat la semblança dels noms, no hi té absolutament res a veure.

La paraula “risc” té unes òbvies connotacions negatives; per això, estem en risc de patir un accident i no pas de treure la rifa; en conseqüència, si a un alumne català el seu llibre de text del liceu li explica que viu en una zona de risc per motius identitaris, amb això l’està predisposant a defugir pràctiques potencialment perilloses com ara parlar en català o intentar aprendre’l; d’altra banda, en una altra pàgina, s’hi avisa sobre els problemes i els perills a què han d’enfrontar-se estats com el Regne Unit, Itàlia, Bèlgica o Espanya a causa de les reivindicacions autonomistes de les seves regions, en algunes de les quals s’arriba a plantejar, fins i tot, la independència; evidentment, no hi ha res millor que un estat centralista com França; realment, doncs, ens trobem amb un exemple d’educació és nacional, és a dir, nacionalista i xovinista.

Tot el malestar social que denuncia el moviment de les armilles grogues prové no pas de la política del president Macron sinó de la naturalesa mateixa de l’estat francès; el mal, doncs, no ve d’ara sinó de fa segles; per això, sembla molt més senzill trencar amb França que no pas reformar-la; això vol dir que les contrades assenyalades com a zones de risc de replegament identitari tenen un camí de sortida de què no disposen les regions veritablement franco-franceses o del tot afrancesades com les d’Occitània.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com