Tot sembla indicar que el nom regional Occitanie pateix dins de la societat catalana el mateix rebuig que, ara ja fa una dècada llarga, va trobar-se la designació Septimanie, en protesta contra la qual es va convocar una força reeixida manifestació a Perpinyà el dia 8 d’octubre del 2005. Molt bé, però i ara què, perquè si d’una cosa podem estar segurs és que la defensa del territori va molt més enllà del nom de la regió administrativa.

El nom Septimanie no va acceptar-se per la lògica i senzilla raó que, d’haver-se oficialitzat, ens trobaríem que, a França, els habitants del departament dels Pyrénées-Orientales haurien passat a ser considerats septimans, i, a més, en medis franco-francesos s’hauria pogut crear la idea que catalans només ho són els de Catalunya, és a dir, els del Principat, perquè les comarques del Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya i Capcir són a la Septimània; va ser un bon senyal, doncs, que gairebé tots els sectors de la societat catalana es posicionessin en contra de la Septimanie.

Ara bé, a part que si la nova denominació regional no va triomfar fou perquè no era cap altra cosa que un caprici personal de Georges Frêche engegat sense l’aval de París, l’endemà de la manifestació del 2005 ens vam trobar amb la regió Languedoc-Roussillon de sempre, és a dir amb el centralisme regional de Montpeller, i, d’altra banda, de crear una administració regional catalana, ni parlar-ne. Avui dia, resulta que, sense haver consultat el poble català —com sempre es fan les coses a França—, la Catalunya Nord ha acabat inclosa dins d’una nova regió amb capital a Tolosa, una situació que no canviaria gens si des del centre del poder hexagonal es concedís que aquest nou esguerro territorial dissenyat a París s’hagués d’anomenar Occitanie-Pays Catalan.

Si acceptem que existeix un Pays Catalan, amb una identitat, basada en una llengua i tota un sèrie de fets històrics, socials i culturals, que cal reconèixer, com és que no reclamem que le Pays Catalan no disposi d’una administració regional pròpia amb capital a Perpinyà, sobretot si, d’ací poc, és probable que desapareguin els departaments, i ara per ara, l’única instància administrativa d’àmbit català és la del consell general dels Pyrénées-Orientales, els anys d’existència de la qual semblen estar comptats.

Què farem quan els únics nivells de l’administració siguin el municipi, el consell regional de Tolosa i el govern francès? Seria el nom Occitanie-Pays Catalan una defensa suficient contra el centralisme regional de Tolosa? Si allà a les ribes de la Garona hi plantegem els nostres problemes locals, no ens donaran una resposta força semblant a la que obtenim a les ribes del Sena? Segur que a Tolosa les relacions amb Barcelona no es concebran ignorant Perpinyà? I això encara suposant que al capdavant de la regió no hi hagi el cap hexagonal de torn del tot convençut, fins a considerar-ho de sentit comú, que el món comença i s’acaba a París.

Per tant, ens hem de plantejar el repte d’aconseguir mobilitzar la gent per aconseguir una cosa tan simple i tan fàcil com ho és una administració regional catalana, i a Tolosa o a Montpeller que s’ho facin de la manera que vulguin.

  • El ‘Pays Catalan’ està molt bé perquè si no hi hagués ni això ja podríem plegar, però només té sentit com a primera etapa per arribar a Catalunya. Podem estar contents i orgullosos que, en el seu dia, vencéssim el projecte de la Septimanie, però aquest va ser un triomf molt migrat; convindria, doncs, que l’ambició política que es viu al Sud s’encomanés també al Nord.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.