Que la demanda d’ensenyament bilingüe a l’escola supera, i de llarg, l’oferta que en presenta l’administració pública francesa no és pas cap secret; al capdavall, tothom sap que, a la Catalunya Nord, el 80% de la gent hi és favorable, però només un 7% dels mainatges rep a col·legi un ensenyament en català ja sigui immersiu o bilingüe (*).

Com que d’ençà de l’època de Jules Ferry els temps han canviat i, d’altra banda, sabem perfectament per quina raó ja no cal castigar els nens que parlen en català a l’escola ni que sigui a l’hora del pati, no és possible, a hores d’ara, mantenir la tradicional exclusió completa del català de l’ensenyament, però, és clar, això no vol dir pas que França estigui disposada a admetre l’ús de l’escola com a eina de recuperació del català. Suposo, a més, que hem de considerar força significatiu que hagi vingut, només, de la banda de defensors de l’ús a l’escola del bretó i del basc la resposta a la barbaritat de Sylvie Charrière, diputada a l’Assemblea Nacional francesa no pas pel Front National, com a primera vista ho podria semblar, sinó pel partit del president Macron, de relacionar terrorisme amb ensenyament de llengües regionals, nom que es dóna a aquelles llengües que han tingut la dissort que una part o tot el seu territori de domini lingüístic hagi caigut sota sobirania francesa i que, abans, se les havia denominades “patois”; evidentment, m’hauria agradat veure els elegits del departament de Pyrénées Orientales demanant tots a la una la dimissió de Charrière per haver proferit el despropòsit que les escoles Arrels i Bressola siguin centres de formació de terroristes, però, en realitat, que Louis Aliot i els seus seguidors haguessin fet costat a la diputada ho hauria comprès; d’altra banda, l’exabrupte de Charrière serveix per recordar-nos els temps de l’abbé Grégoire no queden pas tan llunyans com ens agradaria creure.

Tal com ho entenen els que es manifesten davant del consolat espanyol de Perpinyà o els que anaren a la platja d’Argelers a plantar creus en memòria de les llibertats democràtiques trepitjades per Espanya, la solució als problemes de la Catalunya Nord, i no pas únicament els de tipus lingüístic, passa, necessàriament, per Barcelona i, de cap manera, per París, que, en realitat, és la causa de molts dels mals que pateix la societat nord-catalana, o per Tolosa, on difícilment rebran mai prou recursos de París per fer res i, a més, la misèria que els arribi se la quedaren per a ells, igual com abans ho feien a Montpeller; ara bé, mentre les coses no acaben d’arreglar-se al Sud alguna cosa s’ha d’anar fent.

Per això, el col·lectiu Identi’Cat ha convocat per al proper 10 de maig una tarda d’actes festius a Pesillà per així conscienciar la gent sobre l’estat de l’ensenyament del català a l’escola, i, també, per reivindicar que als nins se’ls ensenyi el català a col·legi.

Espero, naturalment, que molta gent vagi a Pesillà a jugar pel català, però, és clar, poca cosa farem per la recuperació de la llengua si no ens esforcem a parlar en català als nostres fills i als joves del nostre entorn, tal com, malgrat tota la pressió franco-francesa, es va fer amb tota la normalitat del món fins als anys que seguiren a la fi de la II Guerra Mundial; al capdavall, si, ara fa setanta anys, algú va creure’s que renunciar al català podia servir per al progrés, l’estat actual de la Catalunya Nord demostra el greu error que va significar aquest càlcul.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

 

(*) NDLR: Heu de tenir clar (lectors i lectores) el que ‘bilingüe’ vol dir, en aquest cas ara i aquí: molt poques hores, a vegada ni tan sols setmanals, i sovint també… facultatives, ni valorades – puntuades- ni comptant per res en el cursus!