Potser l’única crítica que se m’acut sobre el toc de queda que s’ha decretat a Perpinyà és que la seva vigència sigui només de les vuit del vespre a les sis del matí i no pas les vint-i-quatre hores del dia, però pitjor ho tenim a la zona espanyola de Catalunya, on no hi ha manera de fer efectiu el confinament total que el president Quim Torra no es cansa de proposar a les autoritats espanyoles que, amb l’estat d’alarma que han decretat, han demostrat ser tan centralistes com les seves homòlogues franceses. Fins a finals de la setmana passada, amb això del coronavirus vam badar tots, però, almenys, a Catalunya, tant al Principat com a la Catalunya Nord, n’hi ha hagut que han rectificat, i sempre ho diuen que rectificar és de savis. Naturalment, el toc de queda l’ha decretat el prefecte, perquè, com sabem, a França els delegats del govern de París sempre disposen de molt més poder que els elegits locals, que, tal com ens ho podem figurar, en una contrada perifèria com la Catalunya Nord, deuen ser un autèntic zero a l’esquerra; Baviera ha decidit confinar-se i no crec pas que a Alemanya hi hagi prefectes com els de França.

Segons diuen algunes males llengües, amb la seva gestió de la crisi sanitària, Emmanuel Macron està aconseguint fer pujar exponencialment les seves cotes de popularitat; igual deu haver-hi algú que ha passat de sortir amb l’armilla groga cada dissabte a demanar autògrafs a l’actual inquilí de l’Elisi i a col·leccionar-ne fotografies. Ben mirat, es tracta d’un fenomen que costa força d’entendre perquè, tal com ho va fer el seu predecessor —que, per als que l’hagin oblidat, es deia François Hollande— Macron s’ha dedicat a reduir els pressupostos de sanitat i, sobretot, la seva principal atenció al sector ha estat enviar la policia a atonyinar els sanitaris en vaga que demanaven més recursos i millors condicions de treball; a més, no deu estar de més recordar que si el 2017 va guanyar les eleccions presidencials va ser, només, perquè l’alternativa era Marine Le-Pen.

Queda la qüestió de com hem de mirar d’impedir que, amb Louis Aliot, Perpinyà sigui la primera ciutat important de Catalunya governada per l’extrema dreta xenòfoba, però, com que, precisament, Macron, víctima, podem suposar-ho, d’un sobtat atac de sentit comú, ha decidit ajornar la segona volta de les eleccions municipals, ho deixarem per a més endavant, quan hàgim pogut encetar la nova normalitat que vindrà després de la pandèmia, de la qual, l’única cosa que podem preveure és que serà diferent de la que hi havia fins ara fa dues setmanes; estem, doncs, en el moment de la fi d’un món i de l’inici d’un altre de nou que, com és lògic, no podem pas endevinar com serà. Ja ho sé que, en democràcia, qui decideix abstenir-se de votar no compta i que no pot queixar-se’n perquè ha estat ell qui no ha volgut acudir a les urnes, però, és clar, en unes circumstàncies tan anòmales com les del passat dia 15 en què molta gent va optar per quedar-se a casa no pas perquè fos indiferent a la lluita política, sinó per un pur i simple instint de conservació, potser caldria fer una excepció i plantejar-se si els elevats índexs d’abstenció que s’hi van donar no invaliden la primera volta de les eleccions municipals franceses del 2020.

Ara que us heu de passar la major part del dia tancats a casa amb la gent de la vostra família, si hi ha algú que sàpiga català, es pot dedicar a anar ensenyant-ne als altres. Demaneu, doncs, als vostres pares o avis que, d’ara en endavant, us parlin en català.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.