La presència del Canigó, el Puigmal i el Carlit entre les divuit muntanyes de Catalunya on, el passat cap de setmana, diferents col·lectius van fer el cim per reivindicar la llibertat dels presos polítics catalans demostra que, tanmateix, la Catalunya Nord continua present en el mapa polític català, tot i que potser no tant com li correspondria, però, ara per ara, no ens queda més remei que dir millor això que no pas res. La República Catalana proclamada ara fa un any no pretén pas incloure els antics comtats de Rosselló i Cerdanya i, d’altra banda, entre els presos polítics no n’hi ha cap de nord-català, però, tot i així, a l’hora de triar quin cim calia fer per reclamar la seva llibertat, Jordi Cuixart va decidir-se pel Canigó, Carles Mundó pel Puigmal i Jordi Sánchez, pel Carlit, i foren principalment nord-catalans els que han pujat aquestes muntanyes, com ara els dos centenars de persones que pujaren al Canigó amb el conflentí Antoni Glory, membre històric de la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes.

Les urnes d’Elna, les exposicions de Perpinyà sobre l’1 d’octubre, el llaç groc de l’alcalde Jean-Marc Pujol en la rebuda al president Quim Torra i, ara, la pujada al Canigó, el Puigmal i el Carlit ho posen cada cop més difícil als que s’entossudeixen a situar els límits septentrionals de Catalunya a Puigcerdà, Camprodon, la Jonquera i Portbou.

L’1 d’octubre va ser possible perquè hi ha una part de Catalunya fora de la jurisdicció espanyola; regirar tota una vila per trobar on estaven amagades les urnes amb què els ciutadans havien d’expressar la seva opinió sobre la independència, els cossos policials espanyols podien fer-ho a Portbou però pas al poble veí de Cervera de la Marenda i, menys encara, a Elna, tot i que, cal reconèixer-ho, a principis d’aquest any, en la seva pruïja per impedir l’entrada del president Carles Puigdemont a la zona espanyola de Catalunya, més d’un guàrdia civil va necessitar que li recordessin la situació exacta de la frontera del Tractat dels Pirineus, però, de totes formes, engegar a passeig un guàrdia civil, a Costoja es pot fer sense cap mena de problema mentre que a Maçanet de Cabrenys no resulta pas gaire aconsellable.

D’altra banda, si, com al Principat alguns continuen sostenint-ho, Perpinyà és una ciutat més del sud de França igual com Tolosa, Montpeller, Carcassona o Narbona, llavors no s’entén que s’hi puguin veure llaços grocs en solidaritat amb els presos catalans ni que s’hi organitzessin cassolades de protesta davant del consolat espanyol o que més de cent alcaldes nord-catalans signessin un manifest en favor de la llibertat del poble català. I això per no parlar dels castellers de tot arreu de Catalunya que han tingut ocasió de veure actuacions de les colles Castellers del Riberal (Rosselló), Angelets del Vallespir i Pallagos del Conflent.

Com podem veure, doncs, cada dia hi ha més arguments per recordar a TV3 que entre els catalans que fan el cim de l’Everest, a més del vallesà Kilian Jornet, nascut a Sabadell, hi ha també el rossellonès Denis Cardonne, natural d’Argelers de la Marenda, com també per posar al dia els responsables de la CCRTV sobre les proeses esportives de Martin Fourcade.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com