Que, amb la vista posada ja en la cursa electoral del 2020, la vida municipal de Perpinyà vingui marcada pels enfrontaments, cada cop més agres i més estridents, entre Jean-Marc Pujol i Louis Aliot és un senyal de mal averany no pas perquè l’entesa i el diàleg entre aquests dos dirigents contribueixi a la bona marxa dels afers ciutadans, sinó perquè aquestes pugnes semblen indicar què passarà d’ací dos anys: una segona volta de les municipals on votar Pujol serà l’única manera d’evitar que el govern municipal de Perpinyà caigui en mans de l’extrema dreta xenòfoba del Front National, que, com sabem, són els hereus d’aquells que deien que els republicans de la retirada espanyola se’ls havia de rebutjar com si fossin uns empestats i encara gràcies que els tinguessin tancats en camps de concentració.

No és pas cap secret que, a Perpinyà, Aliot només hi va de tant en tant, però, al capdavall, si a Jean Castex les seves responsabilitats olímpiques de París li permeten dedicar alguna estona a l’ajuntament de Prada, Aliot sempre tindrà algun moment per fer una petita escapada del Sena a la Tet; d’altra banda, amb les evocacions nostàlgiques de l’Algerie française i l’obsessió per la seguretat, Pujol segueix un model força proper al de Besiers. O sigui que aquestes seran les dues principals opcions per al 2020, independentment del candidat que presentin els socialistes, és a dir, el partit de François Hollande i de Manuel Valls —per si algú no se’n recorda, els anteriors president de la república i primer ministre—.

Seríem capaços d’imaginar-nos una Catalunya Nord on el catalanisme hi tingués la mateixa força i arrelament que té ara el nacionalisme a Còrsega? Evidentment, això no ens serviria pas per aconseguir concessions polítiques de París, tal com Emmanuel Macron s’encarrega de recordar-nos-ho, contínuament, amb les seves actituds envers Còrsega; així, segons l’actual inquilí de l’Elisi —i segurament, també, en opinió de qualsevol dels seus futurs successors, propers o llunyans—, una cosa és afirmar que les llengües regionals formen part del patrimoni cultural de França, cosa que, a la pràctica, ja veiem què significa, i una altra de molt diferent és pretendre que el cors —una llengua regional— esdevingui oficial dins d’un territori francès com és Còrsega perquè “A la República Francesa, i abans fins i tot de la República, només hi ha una llengua oficial i és el francès. I nosaltres estem fets així”; evidentment, encara que adopti règims polítics diferents, França no canvia ni canviarà mai, perquè la concepció que en té Macron és exactament la mateixa que n’havien tingut Jules Ferry, Napoleó, l’Abbé Grégoire, Lluís XIV, el cardenal Richelieu o Jean Bodin.

Tanmateix, però, el dia que les institucions nord-catalanes estiguin governades per partits catalanistes, al Sud s’ensorraran igual com un castell de cartes tots els arguments que hi justifiquen desentendre’s de la zona francesa de Catalunya ni que sigui veient-la com un lloc amb el qual hi ha alguna mena de relacions culturals; llavors sí que les nocions de Roussillon o de Pays Catalan es veurien com allò que, en realitat, són: l’equivalent de Tabarnia o Geronia, invents concebuts només per trossejar Catalunya.

Segurament, si el catalanisme tingués perspectives reals d’esdevenir decisiu el 2020, llavors Pujol i Aliot no s’esbatussarien pas sinó que unirien forces contra l’enemic comú cosa que els permetria adonar-se de les moltes similituds que comparteixen; per això em saben tan de greu els enfrontaments entre l’un i l’altre.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.