S’anomenen Pactes de Família els acords diplomàtics hispano-francesos del segle xviii, signats, doncs, en un moment,en què les relacions entre aquests dos països eren molt estretes perquè tant a Espanya com a França hi regnava la Casa de Borbó; d’altra banda, en les darreres centúries, Espanya sempre ha anat a remolc de França i, a més, són evidents les similituds entre els discursos nacionals espanyol i francès ja que, en tots dos casos, es proposa una nació unitària i homogènia sense cap lloc possible per a la diferència, d’ací que a Espanya molts envegin la unificació nacional que França ha aconseguit als seus territoris, com també si Espanya té un problema a Catalunya, França en té un altre d’igual a Còrsega; en fi, si algú diu que França és l’únic país del món on fins i tot els anarquistes són centralistes, no hi estic gens d’acord perquè conec un altre país on també passa igual. Per tot això, la solidaritat entre Madrid i París hauria de ser d’una solidesa monolítica; ara bé, resulta que quaranta-un senadors francesos —setze de socialistes, tretze de comunistes, cinc dels republicans, quatre dels verds i, fins i tot, uns quants del partit del president Emmanuel Macron, de Generació S i del Partit Radical— han signat una petició en suport del respecte dels drets i llibertats fonamentals a Catalunya on denuncien la repressió de què són víctimes els representants polítics legítims i demanen, doncs, la intervenció de l’estat francès i dels països de la Unió Europea.

I és que, malgrat tot, hi ha algunes diferències. Per començar, tenir com fet fundacional una revolució que, si més no en teoria, es va fer en nom de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat; com sabem, la festa nacional de França és el 14 de juliol, l’aniversari d’una insurrecció popular contra una monarquia absoluta, mentre que la d’Espanya és el 12 d’octubre, l’aniversari de la conquesta d’Amèrica i de l’extermini dels seus pobles; es vulgui o no, els tres principis de 1789 no poden pas ignorar-se del tot, encara que sovint, a la pràctica, la gens exemplar actuació política de França els escarneixi. D’altra banda, la dreta francesa és hereva d’un lluitador antifeixista com Charles de Gaulle; certament, el cas de Maurice Papon demostra que la depuració dels culpables dels crims del règim de Vichy no es va fer com calia, però a Espanya encara és l’hora que s’exigeixin responsabilitats als franquistes.

Ja ho sé que una petició signada per quaranta-un senadors no té pas el mateix valor que una declaració formal del President de la República i que Macron i el seu govern fan costat a Espanya, però, de totes maneres, la solidaritat entre França i Espanya comença a esquerdar-se; no sé, però, si fins al punt que, per exemple, arribi un dia que el president Carles Puigdemont pugui passejar-se per la Catalunya Nord sense haver de témer que les autoritats franceses el lliurin a Espanya per la via ràpida.

Un dels senadors que ha signat la petició és François Calvet; evidentment, condemnar la resposta repressiva i antidemocràtica que Espanya ha donat a l’independentisme català no és pas incompatible amb el dogma que la République és una, indivisible i hexagonal i que, per això, cal considerar una heretgia no sols posar en dubte que els territoris encabits dins del departament dels Pyrénées-Orientales siguin tan francesos com els de l’Île-de-France, sinó també afirmar que aquest departament pugui tenir una identitat nacional pròpia que no sigui la francesa.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com