L’antídot que proposo contra la síndrome del darrer mohicà, és a dir, contra l’abandó de l’ús del català pel fet de creure’s que ja no queda ningú a la Catalunya Nord que sàpiga parlar-hi, és el de mentalitzar-se que si va ser possible afrancesar el Rosselló, també ha de ser possible catalanitzar els Pyrénées-Orientales.

Les raons per les quals, avui dia, a un observador imparcial li pot semblar molt difícil, per no dir impossible, assolir la plena normalització del català a la Catalunya Nord són tan òbvies que només enumerar-les és una absurda pèrdua de temps; ara bé, aquestes raons són també les mateixes per les quals, ara fa cent, noranta, o vuitanta anys, a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú li havia de semblar impossible aconseguir que a la Catalunya Nord tothom acabés parlant en francès, fins i tot en l’àmbit familiar; des que, el 1885, va començar a funcionar l’escola de Jules Ferry, a col·legi es castigava els nens que parlessin en català ni que fos jugant a l’hora del pati, però, el 1940, la llengua que se sentia als carrers de Perpinyà era el català i cap d’altra; segurament, més d’un cap hexagonal, sobretot si es tractava d’un mestre d’escola jubilat, va arribar a la conclusió que n’hi havia per llençar el barret al foc i, per això, potser li van venir ganes d’emigrar nord enllà on tothom parlava en francès perquè ja feia dècades que havia arraconat el seu patois local, òbviament Narbona feia l’efecte de ser una ciutat molt més culta i civilitzada que Perpinyà; queda clar, doncs, que si, actualment, a la Catalunya Nord el català és una llengua d’ús minoritari, durant els dos-cents anys que van seguir al Tractat dels Pirineus, la llengua d’ús reduït era el francès.

Avui dia, a moltes de les persones que saben català els resulta molt més senzill parlar i escriure en francès; recordem, però, que a mitjans del segle xx, els que van posar-se a parlar en francès als fills, en realitat, tenien molta més facilitat per expressar-se en català que no pas en francès i, per això, el seu marcat accent català els feia ser la riota dels francesos.

La generalització del mal costum de parlar als fills en francès, una cosa que potser semblava inconcebible que pogués arribar a passar mai, va resultar, en gran part, de l’onada de patriotisme —xovinisme— franco-francès generada per les dues guerres mundials; no dic pas que hagi de passar d’una manera necessària i inevitable, però, i si l’assoliment de la independència al Principat provoqués un canvi substancial d’hàbits lingüístics a la Catalunya Nord? Al capdavall, no és pas cap secret que l’interès pel català hi va créixer a partir del moment que al Sud va consolidar-se l’autonomia i que Espanya va entrar a la Unió Europea amb la qual cosa l’Àfrica va deixar de començar als Pirineus, tal com passava en temps del franquisme.

Llavors, ens trobaríem amb molta gent que s’esforçaria a estudiar i aprendre el català però que no s’atrevirà pas a parlar-hi fora dels àmbits de confiança, és a dir, incrementaríem el nombre de coneixedors del català però no pas l’ús social de la llengua; tanmateix, no hi hauria pas motiu per desesperar-se perquè, com tothom sap les dues o tres primeres generacions educades en les escoles de Jules Ferry van continuar parlant gairebé sempre en català, fins i tot amb els fills.

La primera etapa en el camí de la normalització lingüística és la d’aconseguir que, encara que tothom continuï parlant habitualment en francès, la llengua de prestigi sigui el català i, per tant, no saber-lo o no usar-lo quan l’ocasió sembli requerir-ho quedi malament, és a dir, que al Sud esdevingui habitual el comentari que “a Perpinyà tothom parla en francès però si t’hi adreces en català no sols t’entenen sinó que, a més, et contesten en català”; evidentment, l’objectiu final és que la síndrome del darrer mohicà acabin patint-la els franco-parlants però això només serà possible a partir d’unes quantes dècades després de l’entrada de la Catalunya Nord a la República Catalana independent.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com