Entre Perpinyà i Girona, s’hi acostuma a veure la diferència entre un territori pobre dins d’un país ric i un territori ric dins d’un país pobre, cosa que no deixa de ser una manera molt pedagògica de fer balanç de l’acció de França a la Catalunya Nord; al capdavall, Girona pot ser un exemple de fins on podria haver arribat Perpinyà de no haver acabat reclosa dins de la perifèria del desert francès; d’altra banda, el país pobre ho és, en tot cas, Espanya; per tant, en el moment que es faci efectiva la República Catalana, ens trobarem amb el contrast entre un territori pobre dins d’un país ric i un territori ric dins d’un país ric, més que res perquè Catalunya s’haurà alliberat de l’espoli fiscal espanyol i del centralisme econòmic madrileny; caldrà veure aleshores, doncs, com s’analitzarà aquesta nova situació des de Perpinyà. Segons Joan Armangué Ribas, economista, delegat de la Fundació Catalunya Europa i, entre el 1995 i el 2007, alcalde Figueres, si es poden fer comparacions entre Perpinyà i Girona és perquè l’eix Perpinyà-Figueres-Girona representa el sistema urbà central de l’espai transfronterer català, del qual, com és lògic, no en formen part ni Montpeller ni Tolosa; naturalment, també podríem considerar que, sense el Tractat dels Pirineus, Perpinyà, Figueres i Girona representarien, simplement, el sistema urbà de la zona nord-est de Catalunya.

A Perpinyà el desenvolupament comercial de la perifèria urbana ha tingut com a conseqüència el declivi del centre històric, mentre que a Girona l’activitat del centre històric s’ha pogut mantenir mitjançant una oferta econòmica que es complementa amb la de les grans superfícies comercials de la perifèria; vés per on, i no és pas la primera vegada que passa, els models sobre com cal fer les coses són al sud, fora de l’Hexàgon, doncs. Naturalment, si anem a París a demanar que prenguin mesures per millorar i reformar el centre històric de Perpinyà per així afavorir-ne el desenvolupament econòmic, ens trobarem que allà a les vores del Sena estan molt atrafegats amb tot el tràngol de la restauració de Notre Dame i explicar-los on cau Perpinyà porta molta feina; per això, millor no molestar-los, no fos cas que s’empipessin perquè els fem perdre el temps amb foteses i nimietats; en el cas que acudim a Tolosa resultarà, a més, que amb els quatre calés que els arriben de París només en tenen per fer donatius per a la reconstrucció de Notre Dame i encara gràcies.

Tothom sap que surt molt més a compte comprar al Principat que a la Catalunya Nord i, precisament per això, les botigues del Pertús, la Jonquera i Figueres atrauen més clients que les de Perpinyà, sobretot d’ençà que, amb l’arribada de l’euro, ja no cal canviar francs per pessetes.

Igual com qualsevol altre partit demagog i populista, al Rassemblement national de seguida troben solucions senzilles i expeditives per a tot; per això, Marine Le-Pen i, cal suposar també que Louis Aliot, proposa tornar al franc i tancar la frontera; en realitat, però, com que la manca de competitivitat comercial de Perpinyà es deu a la fiscalitat francesa, potser una solució molt més fàcil i còmoda seria no pas tancar la frontera sinó, senzillament, traslladar-la de la Jonquera a Salses, sobretot un cop tinguem operativa la República Catalana.

Si l’aeroport de Girona genera molt més trànsit que el de Perpinyà és perquè, a la pràctica, funciona com la quarta pista del de Barcelona; evidentment, si la frontera fos a Salses, l’aeroport de Barcelona tindria una cinquena pista. Queda clar, doncs, que la frontera que el 1659 França i Espanya van establir a Catalunya constitueix un veritable obstacle econòmic i cultural, sobretot per a la Catalunya Nord.

No hi ha gaires estudiants de la Catalunya Nord que vulguin estudiar al Principat ni a l’inrevés; segons sembla, tot es tracta de diferències en els sistemes de titulació i d’una barrera lingüística que no es donaria si França no s’hagués dedicat a eradicar el català de la Catalunya Nord; per tant, més que no pas per un espai català trilingüe català-espanyol-francès a l’espai transfronterer català, jo apostaria per una plena normalització del català a tot el nord-est de Catalunya, de tal manera que la llengua de Perpinyà tornés a ser la mateixa que la de Figueres i Girona.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com