Com tots recordem, l’any 2017 va acomiadar-se amb el terrible accident de Millars, en què uns quants joves i mainatges —no m’importa pas la xifra exacta perquè un de sol ja és massa— van morir perquè l’autobús de transport escolar on viatjaven va ser atropellat per un tren en passar per un pas a nivell. Lògicament, malgrat els obvis contratemps que tal mesura havia de causar als usuaris, tothom va trobar natural i, fins i tot, desitjable, que la circulació ferroviària per la línia de Perpinyà a Vilafranca de Conflent quedés, temporalment, fora de servei; al capdavall, bé s’havien de poder investigar les causes del sinistre; per tant, aquesta crònica no tindria sentit si l’hagués escrita el febrer del 2018, però és que ara estem a febrer del 2019 i continua no havent-hi manera de poder desplaçar-se en tren des del Conflent cap a la plana del Rosselló.

Precisament perquè és del tot il·lògica, una situació com aquesta defuig tota mena d’anàlisi racional; per això, a l’hora d’intentar comprendre-la i explicar-me-la, potser em trobaré en la necessitat d’haver de fer una excepció al meu costum de no donar credibilitat a les teories de la conspiració perquè les trobo irracionals i, sobretot, no gaire fàcils de sostenir. Partim de la lluita dels veïns de la Cerdanya i el Conflent per evitar el tancament del Tren Groc que, a més de ser un element pintoresc del paisatge, és l’única línia ferroviària que uneix Vilafranca de Conflent amb la Guingueta d’Hix; l’argument de la SNCF sempre és el mateix: la línia és deficitària perquè no l’usa pràcticament ningú i, doncs, cal tancar-la perquè no té raó de ser.

Que la relació entre el Tren Groc i l’accident de Millars no es veu a primera vista, ja me’n faig càrrec, però si hi aprofundim una mica veurem com la manca de servei entre Perpinyà i Vilafranca tindrà com a conseqüència inevitable una notable davallada en el nombre d’usuaris del Tren Groc, amb la qual cosa, xifres en mà, a qui en defensi la continuïtat se’l podrà tractar d’il·lús.

En realitat, però, la qüestió no hauria de ser si mantenir o no el Tren Groc sinó, més aviat, exigir la construcció d’una línia ferroviària convencional que uneixi Vilafranca de Conflent no pas amb la Guingueta d’Hix sinó amb Puigcerdà; ara bé, com que la línia de RENFE de Puigcerdà-Ripoll-Vic-Barcelona no és pas una joia, millor deixar-ho per a més endavant, és a dir, per a quan la xarxa ferroviària de l’actual Principat sigui competència de la República Catalana, i vet ací, doncs, un altre motiu per exhibir llaços grocs a Perpinyà o anar-hi a fer cassolades al consolat espanyol, o per organitzar una bona xiulada a Pedro Sánchez quan vagi al cementiri de Cotlliure a visitar la tomba d’Antonio Machado.

Si ja hem comentat més d’una vegada que la Catalunya Nord es troba a la perifèria no ja de França sinó del desert francès mateix, tal com semblen demostrar-ho els flagrants errors geogràfics perpetrats per Michel Houellebecq a la seva darrera novel·la titulada Sérotonine on resulta que Bagnères-de-Luchon és a la Costa Vermella —i, ja posats, també hauria pogut situar-la a la Costa Brava i tot—, resulta que algun estudiós ha descobert que es pot establir igualment la contraposició entre Perpinyà i el desert català, amb la qual cosa, ens trobem que les contrades de muntanya estan situades a la perifèria de la perifèria de la perifèria.

Encaterinar-se amb les vistes del Canigó està molt bé, però quina mena de drets poden pretendre tenir aquells que, no havent estat capaços d’establir-se a París, ni tan sols han sabut marxar del seu poble i anar-se’n a viure a la capital del seu departament?

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com