En la seva trentena edició, que tindrà lloc entre els propers 1 i 16 de setembre, el Festival VISA pour l’Image no farà cap mostra sobre la tardor calenta que, ara fa uns mesos, es va patir al Principat; com és lògic, si un determinat acte cultural té com a seu habitual Perpinyà, cal esgrimir una raó molt sòlida i poderosa per justificar que no s’hi tracti sobre uns fets esdevinguts, precisament, a Catalunya i que han donat la volta a Europa i el món; per això, Jean-François Leroy, el director del VISA, s’excusa dient que no n’ha trobat pas cap treball de fons i que, a part de les fotografies de les manifestacions, no hi ha vist res d’interessant ja que, per molt bona que sigui la seva qualitat, amb fotografies de banderes voleiant no es pot fer pas una exposició.

A més d’haver contribuït a evitar-hi la degradació de certs espais urbans, provocada pel desús i l’abandó, i, per això, caldrà trobar la manera d’organitzar alguna mena d’esdeveniment cultural al barri de Sant Jaume, al centre de Perpinyà o, també, al casc antic d’Elna, VISA pour l’Image ha aconseguit situar Perpinyà al mapa mundial del fotoperiodisme, una cosa que igual no és gaire important ni resol cap problema però, quan es viu en la perifèria del desert franco-francès més val això que no pas res; ben mirat, el Festival Pau Casals i la Universitat Catalana d’Estiu no són pas res de l’altre món però a Prada hi donen vida.

Ara bé, a part de la total absència del català —i, per això, no he pogut titular pas la meva crònica Visa per a la Imatge—, també s’ha criticat aquest certamen per la seva fixació —un xic morbosa— pel sang i fetge; òbviament, qualsevol persona que segueixi l’actualitat sap del cert que el món no és pas de color de rosa, però, tot i així, hi ha certs detalls que no cal mostrar-los d’una manera tan explícita per aconseguir que l’espectador arribi a fer-se càrrec de la realitat que li ensenyen; així doncs, la postura de Jean-François Leroy resulta del tot comprensible perquè, en podem estar segurs, les imatges dels ferits per les càrregues policials del passat 1 d’octubre no li deuen semblar prou truculentes, i, evidentment, un fotoreportatge d’una de les grans manifestacions independentistes de Barcelona la deu trobar d’allò més insípid i avorrit, una cosa, doncs, sense cap punt de comparació amb la lluita d’Irlanda del Nord on la violència latent que s’hi viu sempre deu resultar molt més estimulant per a segons quina mena de periodisme, sempre disposat a rabejar-se en els detalls més escabrosos.

Qui sap, potser és que Jean-François Leroy no ha vist mai fotografies de l’agonia d’un toro a la corrida de Ceret, igual ací hi trobaria un material força interessant, i, de retruc, potser aconseguiria que a Ceret fessin un pensament i es decidissin a entrar, ja d’una vegada, a la Catalunya del segle xxi, en la qual, com sabem, hi ha desaparegut un cert tipus d’espectacles.

Ens cal celebrar, doncs, que el procés independentista sud-català i la solidaritat que desperta al nord no generin unes imatges tan interessants com les dels rohingyes, les dels nens de Colòmbia o les dels guerrillers de les FARC; d’altra banda, si al VISA no hi surten fotografies directes i crues sobre l’accident de Millars deu ser perquè, a diferència de les víctimes de les guerres del Iemen, de Gaza o del Congo, en aquest cas els que es consideressin ferits per l’excessiu detallisme de les imatges podrien anar a protestar. També comprenc que els bidonvilles de Johannesburg deuen resultar molt més interessants que no pas els campaments d’emigrants sense papers de Calais o de d’altres llocs de França o que sempre va bé veure que el Tec i la Tet no tenen l’aspecte llastimós dels rius claveguera de Bangla Desh.

Per cert, de les trenta fotografies que exposarà enguany com a testimoni de cadascuna de les edicions del Festival, es podrà votar quina és la més estripada?

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

 

  • NDLR: ¨Possible subtitol del VISA 2018?: ‘Amagueu aquestes fotografies que no vull veure’ … ‘ni he vista ni vull ensenyar’. Un precedent ben sorprenent!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.